Mai és suficient… Sóc perfeccionista.

zohre-nemati-486669-unsplash

Ets perfeccionista? Molt? Ho portes bé, o hi ha moments que et desespera?

Després d’anys veient diferents persones, al poc d’estar parlant amb algú és fàcil detectar si és molt perfeccionista.  Perquè en ressalta un tret molt característic, i és que les persones molt perfeccionistes són incapaces de donar-se permís, per sentir-se mai del tot bé amb allò que fan. És un tret, que en la meva experiència afecta sobretot a noies/dones (de totes les edats), tot i que no és pas exclusiu del gènere femení.

Les persones perfeccionistes són fàcils de detectar, perquè mai res és suficient per elles. Sempre ho podrien haver fet millor, sempre hi ha alguna cosa que no va anar com els hagués agradat, sempre hi ha una veu interior, que no les deixa somriure completament i sentir orgull, tranquil·litat i benestar per aquella feina feta, per aquella reunió, per aquell examen, per aquella conversa…

Cóm es genera el perfeccionisme?

El perfeccionisme es genera amb la pràctica social, familiar o personal de relacionar el valor i l’admiració amb la perfecció. És a dir, ens hem cregut la idea que “com més perfecte, com menys defectes té quelcom, més bo, apropiat, estimat i valorat ha de ser”. És probable (no obligatori), que de petits/es a casa ens felicitessin només per la feina molt ben feta, molt ben apurada, per aquell dibuix del qual no ens vam sortir de la ratlla… És probable que a casa alguna de les nostres figures d’aprenentatge (per tant d’imitació), també fos perfeccionista, que simplement sigui un tret de la nostra personalitat, o que haguem introduït aquesta creença a l’escola o en qualsevol de les altres interaccions socials.

Al trobar a casa, a l’escola o a les feines aquest comportament, hem anat confirmant la idea que allò que està perfecte, que allò que no té cap error, que aquell dibuix del qual no hem sortit de la ratlla, impecable i precís és digne d’amor i valoració, per damunt d’aquell dibuix del qual sí hem sortit de la ratlla, (per molt que també hi hem posat esforç per part nostra). Per tant, a la inversa, també hem anat aprenent que tot allò que tingui defectes i errors no serà tan digne d’amor, admiració o valor.

Aquesta idea, curiosament, no encaixa amb allò que és millor per a nosaltres, amb allò que és positiu pel mateix desenvolupament personal, ni encaixa amb la formació d’una autoestima sana. Per això si ets perfeccionista, és possible que per molt bé que et vagin les coses sempre pateixis d’una por terrible a fallar, equivocar-te, o a què algú o alguna situació inesperada se’t descontroli i derrueixi aquesta carcassa tan fràgil en la que sustentes la pròpia valoració.

La trampa del perfeccionisme:

Si pateixes de perfeccionisme, segurament ja t’hauràs adonat que l’origen de buscar perfecció en tot allò que fas, està en la necessitat o bé de buscar l’aprovació dels altres, o en la d’evitar possibles crítiques, judicis, humiliacions…(por al rebuig) o en la de tapar una baixa autoestima. (la idea no és fer-te sentir malament, tots tenim coses, i jo la primera! La idea és posar consciència perquè puguis començar a desgranar la situació).

Així és que si ets molt perfeccionista , és molt probable que també busquis el control, és a dir, que siguis una persona controladora. Ja que com pot sortir tot perfecte, si no ho tinc tot sota control oi? El problema és que darrere d’aquesta necessitat de controlar i de perfeccionisme, s’amaga una manca de seguretat, de confiança i tranquil·litat davant la vida.

No és d’estranyar, que si és el teu cas, pateixis de nerviosisme, ansietat o fins i tot, desenvolupis conductes obsessives. Ja sé que tots/es ho sabem i ens ho han dit mil cops “res és perfecte”, però a la vegada, se’ns ha ensenyat a valorar això que no existeix. I aquí està la gran trampa.

I perquè res és mai perfecte? Doncs perquè els extrems no existeixen, tampoc res és mai el màxim d’imperfecte. Segur que per molt malament que et vaguin les coses, sempre hi ha lloc per a aquella frase “podria ser pitjor”, oi?

Mentre no ho frenem, mentre no ens ho plantegem o fins que ens decidim a parar aquesta roda, ens anem acostumant a la “pujada d’autoestima dels èxits que anem acumulant”, una pujada d’autoestima que moltes vegades dura poc, i ens obliga a seguir perseguint més èxits, més reconeixement…

La qüestió és que et pots passar la vida perseguint la lluna en un cove, i sentint sempre una sensació de fracàs o de “no sóc suficient”…

 

Plantejat: perquè és millor el perfecte que l’imperfecte?

Ja sé que és difícil pensar les coses en contra de la direcció establerta, de la direcció apresa. Però ara imaginat, que haguessis crescut en una cultura, en una societat, on sé celebres l’error. En una cultura on sabessin que la imperfecció és l’espai ideal i necessari per generar aprenentatge i creixement personal, una cultura on alabessin els teus defectes, els teus errors, les teves ratlles fora del dibuix, perquè així, podries analitzar, pensar, millorar i utilitzar la creativitat personal per créixer com a persona i per aprendre a resoldre els conflictes.

Perquè, a què porta ser imperfecte, cometre errors, tenir defectes i ser fal·lible? Doncs (curiosament) a aconseguir allò que en el fons busquen les persones perfeccionistes. A l’autoestima, la seguretat i la confiança en un mateix.

 

Què fer si ets perfeccionista?

Doncs en primer lloc, felicitar-te per haver fet el primer pas, que és el de ser-ne conscient. Enhorabona! En segon lloc (no et castiguis per ser perfeccionista, en el fons és una actitud redundantment perfeccionista…) simplement accepta’t i reconeix-te aquesta característica. Com comentarem abans, tots/es tenim coses!, en tercer lloc, perquè no començar a alliberar-te i treballar-ho una mica?

Com? Equivoca’t! Busca petites coses, actes quotidians en els quals decideixis “permetre” la imperfecció. Poden ser moltes coses, pots començar per alguna cosa fàcil i pràctica, com deixar el llit per fer, fer una feina a mitges o equivocar-te expressament en alguna activitat… Perquè et dic això? Perquè aquests petits exercicis t’ajudaran a sortir de l’automatisme de valorar-te pel que fas i per com ho fas, per començar a valorar-te més per “qui ets”.

Si tens nens/es petits, adolescents o ja són adults (és indiferent) recorda que no és necessari que siguin perfectes per rebre aprovació, intenta no alimentar o crear en ells la “idea” que només són dignes de reconeixement i d’admiració si tot el que fan és perfecte. Recorda que si només valorem els altres quan tot és impecable, podem estar ensenyant a no estimar-se si s’han sortit de la ratlla, a posar sempre un “però” després d’un bon resultat, a no considerar-se “dignes de” perquè sempre es pot fer més, a accepta la falta d’afecte o aprovació si no són la parella perfecta, la filla el fill, la mare el pare o “qui sigui” perfecte.

Això significa que no hem de valorar l’esforç i la constància? Ni de bon trós!, significa que no ha de ser l’única cosa que valorem, ni en els altres ni en nosaltres. Significa que jo tinc tot el dret a estimar-me en tot el ventall de resultats que trobi en totes les coses que faci a la vida.

 

Moltes gràcies.

Gemma Pallàs.

Autoconeixement, pors i creixement personal.

.

Anuncis

Per què sempre em passa el mateix?

Necessitoajuda

Atrapat/da en el mal son de les repeticions?

Moltes sessions comencen amb una frase semblant a aquesta “No sé per què, però sempre em passa el mateix”. No sé per què, però sempre em trobo amb el mateix tipus de persones, amb el mateix tipus de feines, amb el mateix tipus de clients, amb el mateix tipus de treballadors, amb el mateix tipus de parelles… És habitual, que els obstacles se’ns repeteixin en el temps.

No us passa que hi ha persones amb les quals sempre us discutiu sobre el mateix? Si us ha passat, haureu vist que fins que no superem aquell conflicte, aquell desacord, aquell “tema”, cada vegada que hi ha una discussió anem a parar a la mateixa conversa que se’ns repeteix com un mal son.

De la mateixa manera, podem estar atrapats en diferents situacions, que se’ns repeteixen a la vida. Alguns exemples són: sempre m’emparello amb persones que no em tracten bé, sempre em trobo amb “caps” molt inflexibles, sempre agafo treballadors que s’aprofiten del meu negoci, sempre em topo amb persones tòxiques que m’empetiteixen…

De la mateixa forma que un tema conflictiu no superat, serà la conversa i el tema que sempre sorgirà a la llum a la mínima tensió, si jo no he fet l’aprenentatge necessari en la situació que sigui (laboral, relacional, personal…), se’m seguirà repetint contínuament aquella situació.

No es tracta de màgia, és que inevitablement creem les situacions conflictives que no hem après. Posem un exemple: imaginem que jo porto molt malament la soledat, i que com no gaudeixo d’estar sola, l’evito i busco estar sempre acompanyada. Inevitablement, si jo no sé estar sola, si no gaudeixo de la meva companyia i “necessito” dels altres per estar bé, el meu comportament serà tal (pot ser absorbent,  pot ser aclaparador, pot ser exageradament servicial i per tant de valorar-me poc, pot ser interessat…) que és molt probable que acabi provocant que els altres s’apartin i em quedi sol/a.

Si sempre em trobo amb relacions tòxiques, posem per exemple que sempre m’acabo relacionant amb amistats o amb familiars que s’aprofiten de mi, posem el cas que em demanen sempre favors i jo sempre estic allà per ells, sempre cuido i estic pendent de tothom, però en canvi, quan sóc jo qui necessita un favor o quan m’agradaria que fessin alguna cosa per mi, la relació no es reciproca. Fins que no aprengui que no passa res si no estic sempre allà per ajudar els altres, fins que no aprengui a posar-me en una situació de valor, això se’m seguirà repetint, perquè jo mateixa ho construiré.

Quin pensament necessitem canviar?

El que acostuma a passar, és que ens esperem a trobar aquella persona, que sigui bona i que no ens faci mal, sense nosaltres canviar res, sense  que nosaltres fem l’aprenentatge. Acostuma a passar que esperem que el món canvií, sense que jo canviï.

Si sempre estic amb parelles que em tracten malament, què faig jo que em porta a aquest fet?, què és el que permeto que no hauria de permetre?, amb què no em respecto que fa que obri la porta a persones així?  Si sempre em relaciono amb persones amb les quals després no hi ha reciprocitat, que faig jo per propiciar això?

És a dir, no esperem que de cop ens comencin a passar coses bones, que de cop les meves relacions siguin molt més positives, sense fer jo el canvi intern necessari que aconsegueixi que jo ja no atregui mai més aquella situació, que potser fa anys que sem repeteix.

Què podem fer?

Deixem de repetir la frase “és que a mi sempre…”. Anem analitzar la situació. Perquè sempre em passa això? Anem a la pregunta clau que ens ajudarà a sortir del bucle, PER A QUÈ em passa això. És a dir, què és el que no estic fent conscient de mi?, que no estic aprenent?, que estic evitant afrontar que fa que se’m torni a repetir sempre aquesta situació?

Potser evites dir que no els altres i per això sempre et trobes amb persones abusives, o evites quedar-te sol/a i per això et trobes amb parelles que no et tracten bé, potser evites dir el que penses i per això et topes amb clients poc compromesos, o et sents malament en el rol de “cap” i et trobes amb treballadors que s’aprofiten del rol de company…

Aquesta és sempre la part complicada, fer conscient el que jo faig, és complicat perquè quasi sempre és inconscient i fins que no hi posem llum, no podem buscar formes de modificar-ho. Busca quin és el teu “per a què”, posa un pla d’acció i trenca amb les repeticions. 

Allò que afrontem, allò que deixem de témer, allò que ja no pot afectar-nos, deixa de repetir-se’ns, perquè deixem de crear la lliçó a aprendre. Ja està apresa.

Coaching personal.

Gemma Pallàs.

 

A la recerca de la felicitat perduda.

felicitat-coaching

Naixem sense preocupacions, segurament molts de nosaltres podem recordar una infància agradable, tranquil la i feliç.

Però després comença un dels nostres grans problemes, i és que t’eduquen. Fins ara no necessitaves res més que ser tu mateix/a, no necessitaves més que existir per rebre amor i afecte dels teus pares, de familiars i amics que et rodejaven, no necessitaves res més per sentir-te viu, per ser estimat i feliç. Però un cop comencen a educar-nos, comencem a fer nostres, les mateixes creences i idees amb les quals també van educar els nostres pares:

No!!! No pots ser feliç només sent tu mateix/a, per ser feliç necessites aconseguir diverses coses: 

Necessites ser estimat per la gent, necessites treure bones notes, necessites diners, necessites una persona amb la qual compartir la vida, necessites tenir èxit laboral, necessites mantenir-te guapo/a i jove, necessites tenir admiració, necessites rodejar-te de coses cares i boniques, necessites destacar per damunt dels altres… perquè si no, no seràs feliç.

Així ens ensenyen que la felicitat la trobarem en “les coses i les persones” que aconseguim, i com el “tenir” no és mai estàtic perquè la vida canvia contínuament, és quan creem l’afecció, el conegut “apego” (no puc perdre això si vull ser feliç), la possessió (això és meu i no puc permetre que ningú m’ho prengui), la necessitat (quan aconsegueixi això i allò ja seré feliç), l’angoixa (he de mantenir aquests “tenir” a tota costa), i la por (i si no ho aconsegueixo mai?).

Afecció, possessió, necessitat, por i fins i tot desesperació, són les emocions amb les quals convivim contínuament. Perquè clar, i si ell et deixa? I si et fan fora de la feina? I si al final no tens èxit?. La sola idea de perdre allò en el que hem dipositat la nostra felicitat, els nostres esforços i les nostres il·lusions, és tan punyent que aguantarem i farem el que faci falta per aconseguir-ho i retenir-ho.

Així és com la vida es converteix en la presó d’una preocupació constant. Preocupació pel llocs de treball, preocupació pel quedar bé i així tenir més persones al voltant, preocupació perquè aquella relació no s’acabi o per tenir una relació, preocupació per adquirir aquella propietat… la vida acaba sent una cursa d’obstacles per tenir coses i persones.

Arribant a la contradicció que s’esdevé de tot això “Si fa falta serè profundament infeliç, per aconseguir ser feliç”.

I som-hi a anhelar coses: quan ho tingui seré feliç!!, i a angoixar-nos per retenir-les: si em deixes, em moriré!!, som-hi a desenvolupar afecció i dependència i a conviure amb por que alguna cosa canvií.

Si ho penses bé és tot una bogeria, una trampa mental de la qual no podem sortir fins a ser-ne conscients.

Des d’aquesta manera d’entendre la vida no hi ha espai possible per la llibertat (mourem, canviar, deixar anar, sortir, començar coses noves…), per la tranquil·litat, per la pau mental, per la serenitat, i inevitablement, no hi ha espai per la felicitat.

I això significa que no hem de lluitar per res, ni voler aconseguir res? No, ni de bon tros!, és lógic, normal i (opinió personal) crec que justament és el que li dona sentit a la vida buscar la realització personal i el camí mentre busques. Feines on puc ser jo i desenvolupar els meus valors, projectes personals, desenvolupar passions, amistats, parelles, fills, familiars que em sumin, viatges, … Però sense perdre el fil, sense desconnectar de l’origen i el motor de la meva felicitat, que no està en cap lloc més que en mi mateix.

A cops per entendre millor és bo fer la reflexió a la inversa:

Hi ha persones que són felices sense parella, sense èxit laboral, sense grans coses materials..etc? Si. Si la felicitat estigués en “coses i/o persones” això seria possible? No. Això significa que si aquestes persones troben algú amb qui riuen, comparteixen, connecten i se senten feliços, una feina que els encanta i els apassiona, la casa dels seus somnis…no intentaran estar amb ell/a, aconseguir la feina o comprar la casa? No tindria cap sentit!

Però si mai perden aquesta persona, aquesta feina, aquest “el que sigui”, saben que poden tornar a ser feliços, que depèn d’ells. I si han desaprès del tot aquesta idea  “en tenir està la felicitat”, mai retindran (per exemple) una persona que ja no vol estar amb ells, una relació que ja no funciona, una feina que no els omple…

Que trist i que bonic quan te n’adones. No és que de cop deixis de fer les coses que feies, és que les fas des d’una altra perspectiva, des d’una altra emoció, amb una tranquil·litat i una pau interior que abans no tenies. És com que deixes de córrer contra corrent, d’aixecar pedres a veure si està allà la sensació de felicitat que busques, és com que et pares, respires, t’abraces i comprens que no necessites res més, ja pots ser lliure i feliç.

Coaching Personal

Gemma Pallàs.

Les Pors de l’adolescència.

mikail-duran-627683-unsplashRecorda la teva adolescència, és probable que tu també tinguessis por, és probable que et sentissis perdut i pressionat, com se senten una gran majoria d’adolescents.

Probablement vas viure una època de “decisions importants”, que per molts no són fàcils de prendre. Què estudiaré? De què vull treballar? On aniré? Què faré amb la meva vida? “Crisis d’identitat”: Qui sóc? Com sóc? Què m’agrada? Què se’m dóna bé? Què podria potenciar? Què m’aniria bé modificar? Què em fa feliç?… “Pressions Socials” on la nostra forma de pensar, les nostres creences i el com actuem, ja dibuixen unes conseqüències i un camí. Què s’espera de mi? Què esperen els de casa? Què se suposa que hauria de fer? Què està bé i què està malament?… i tot plegat en un moment clau en la formació de “l’Autoestima”, què penso de mi? Què pensen els altres de mi? Que m’agrada de la meva forma de ser? Què no m’accepto? 

Això que alguns adults ja hem passat i que molts d’altres encara podem estar passant, són algunes de les coses per les quals han de lidiar la majoria d’adolescents. No són preocupacions, situacions, ni decisions fàcils, però tampoc són insuperables.  Quasi tots ho vivim, i de tot això en surten moltes coses bones, com aprenentatges, experiències, vivències, fortaleses, capacitats, etc.

Aquí us escric una llista de les pors més típiques, perquè si les patiu, sapigueu que no sou ni els primers, ni els últims i totes tenen solució.

  • Por a haver-se equivocat amb l’elecció d’estudis.
  • Por a no saber què fer amb la meva vida.
  • Por a no tenir amics i no ser acceptat.
  • Por a no ser comprès per la família.
  • Por a no saber afrontar canvis i reptes nous.
  • Por a no ser estimat de forma romàntica.
  • Por a no complir les expectatives dels altres.
  • Por a no saber qui sóc o què m’agrada.
  • Por al ridícul i el rebuig.
  • Por a les responsabilitats.
  • Por a créixer.

 

Quin és l’error de molts pares, mares o adults?

A cops els que estan a càrrec de l’adolescent cauen en l’error d’estalviar-los” aquestes pors, aplanant el camí, apartant els obstacles i sobre protegint. Què no saps què fer? No et preocupis, no facis res. Que amb els amics no estàs bé? No et preocupis, queda’t a casa i ja està. Què et fa por apuntar-te a un nou curs, marxar lluny de casa, entrar al món laboral….? No et preocupis, jo ho disposo tot perquè no ho hagis d’afrontar…

Tot això el que fa és empitjorar les coses, i alimentar aquestes pors fins a fer-les massa grans per saber gestionar-les per ells sols/es, creant encara més ansietat, inseguretat i falta de confiança en les seves pròpies facultats i capacitats.

Per molt bona que sigui la intenció, les pors no desapareixen perquè algú altre em solucioni el problema.

Què podem fer com adults?

Doncs el principal (sapiguem fer-ho millor o pitjor) és tenir-ho en compte. Fer memòria i tenir en compte què van suposar totes aquestes pors en la nostra adolescència. És poder dir-los: “puc entendre pel que estàs passant”, “sé que pot ser dur”, “tinc la confiança que aconseguiràs superar les coses que et preocupen”, “i estaré aquí sempre que ho necessitis”.

Entendre no significa organitzar-li la vida al meu gust. Jo puc tenir una opinió sobre el que crec que és el millor per ell/a, sobre el que ara (des de la meva perspectiva), crec que hagués estat el millor per a la meva adolescència, i sobre com crec que hauria d’actuar, però en última instància ningú està en la ment de ningú altre, i jo no puc decidir què li agrada més, a què ha de dedicar la seva vida laboral, o què és el que el/la fa feliç.(a més hem de tenir en compte que ell o ella farà les coses des de la seva forma de ser, no la nostra).

Per tant, el que podem fer és donar suport des de la distància i el respecte. Aconsellar sense trepitjar la seva expressió, protegir sense reduir la llibertat, l’aprenentatge, o l’experiència i sobretot dipositar confiança, responsabilitat i seguretat sense culpar (veus?, és que no ho fas bé!) o victimitzar (ai pobre que tot li surt malament)…

Al final ningú és perfecte, i tampoc és tracta de ser pares o mares perfectes, simplement un petit canvi, un “adonar-se” de si fem alguna cosa contraproduent i modificar-la, ja és un gran èxit.

 

Recordem que tant adults com adolescents, tenim pors, i NOMÉS ELS VALENTS TENEN POR.

Gemma Pallàs.

Coaching per adolescents.

Per por a perdre la parella, em vaig perdre jo.

lorraine-steriopol-521118-unsplash

“No sé què faria sense tu”, “Et necessito”, “Ets la meva vida”, “No puc viure sense tu”, “sense tu no sóc res”…

Quan la por de que l’altre marxi fa que ens “donem” quasi literalment, fa que ens “bolquem” únicament a l’altre i que prioritzem les seves necessitats i els seus desitjos per damunt dels nostres. Quan demanem, quan supliquem, quan estem “sempre allà” i potser l’altra no… Quan tot allò que construeix la nostra persona i la nostra vida, queda aparcat en un racó per “després de”, és quan ens perdem.

A cops no es tracta de fer res, a cops és tan senzill com no fer res, i així fer-ho tot. És a dir, seguir en una relació quant amb l’altra ja no som qui érem abans, quan ja no ens aporta, quan és complicat tenir un bon dia, quan ja s’ha acabat la il·lusió, la connexió, quan ja no ens estimem com abans, però… allà seguim perquè trencar amb tot ens fa por.

La por a perdre la parella s’enreda amb la por a la soledat, amb la por a què diran, amb la por a perdre l’estabilitat, a sortir de la zona de confort, a perdre la seguretat, a no trobar mai més algú que ens estimi, a no saber afrontar tots els canvis que això comportarà…  Totes o algunes d’aquestes pors, acaben convertint-se en un dels arguments pels quals estar amb algú i això ens arrossega a desconnectar de nosaltres mateix@s.

“Retenir és més dolorós que deixar anar, i mentre retenim ens oblidem de nosaltres”.

Si m’haig d’esforçar tant per estar amb la meva parella, si hem d’estar contínuament demanant allò que necessitem, si l’altra persona de tant en tant no té clar si vol estar amb nosaltres, si de vegades expressa que no sap el que vol, si sembla que som nosaltres els que sempre estirem del carro, si està amb una persona i fer coses que ens agradin és una lluita i un esforç constant, és que no ha de ser.

Retenir és més dolorós que deixar anar, perquè si he de retenir, és que aquella relació no és el millor per mi. Retenir és més dolorós que deixar anar perquè mentre retens, tens una persona al costat que potser no hi seria sense aquesta retenció i això amb el temps és més dolorós que acceptar la veritat i seguir endavant. Retenir és més dolorós que deixar anar, perquè mentre retinc, les meves il·lusions, les meves necessitats, el meu creixement personal i la meva autoestima va minvant al ritme que retinc. Si fa falta esforç i lluita perquè estigui amb tu, és que no val la pena.

“Rebem el que projectem”

Rebem el que projectem. Si no m’estimo, no m’estimaran, Si no em respecto, no em respectaran. Si em tracto en últim lloc, si l’altra persona sempre és abans que jo, així faran amb mi. És curiós veure com les persones que més demanen amor o més el busquen, són les que menys s’estimen i mentre segueixen buscant fora el que haurien de construir per dins, segueixen no trobant res.

No és casualitat que hi hagi gent que sempre es troben el mateix tipus de relacions. Persones que no les tracten bé, persones que no les estimen de veritat, persones que els hi falten al respecte… trobem el que fem amb nosaltres mateixos. Jo ja m’estic faltant al respecte a mi mateix/a si aguanto segons quina situació, així que no puc esperar que l’altre em respecti. Si no mirem-ho des de l’altre cantó; creieu que una persona que s’estima estaria amb algú que no la tractés bé? Les persones amb confiança, autoestima i seguretat (no d’aparença) demanen amor, supliquen o es posen sempre les últimes en tot? No. Perquè estem lluitant? Per quina relació? A què m’estic agafant? Què estic perdent per por a?

“No busquem fora el que només podem trobar dins”

Quan posem la vista a fora i deixem de posar-la en nosaltres, ja ho hem perdut tot. Si em perdo a mi, perdo tot el que pugui tenir, si jo m’he perdut, no puc retenir res. Perquè la base principal on podria retenir, on podria assentar-se la relació, una feina, l’autoestima, la base que sóc jo mateixa, no hi és.

És sempre aquesta mala pràctica de començar la casa per les flors del jardí. Què els altres em valorin no farà que em valori jo, que m’estimin no farà que m’estimi jo, que em vulguin no farà que jo em vulgui. Sóc jo el o la que s’ha de valorar, estimar i voler per així trobar persones que em valorin, m’estimin i vulguin.

“Quan l’amor s’acaba, s’acaba l’amor no jo”

No ens hauria de fer por perdre la parella. Ningú és necessari per a ningú, l’altra persona no és una necessitat. Ningú és meu ni meva, no vam néixer agafats de la mà de cap parella, hi havia vida abans de conèixer aquella persona i la hi haurà després.

Això no significa que no vulguem estar amb algú, però algú amb quin encaixem, amb qui ens fem créixer mútuament, una relació on pugui ser jo i que m’aporta i aporto el que a l’altre fa feliç.

Així que si t’has perdut, si és el teu cas, com sempre diem amb tot: NO PASSA RES, simplement toca recuperar-se i retrobar-se. Com? Doncs per començar, deixant anar. Deixant anar aquella persona que no està al nostre costat per si sola. No té cap sentit esforçar-me perquè algú estigui amb mi, quin tipus d’amor és aquest? És desamor cap a mi.

Deixar anar per agafar-me a mi. Què m’agradava? Què feia jo abans? En què m’he descuidat? Què he deixat de gaudir?

Si m’estimo, projectaré i trobaré persones, siguin o no parelles, que m’estimin. I des d’aquest amor cap a un mateix tingui o vulgui o trobi o no parella, tindre i podré gaudir de la relació d’amor més enriquidora i sí necessària per viure bé, que és l’amor a un mateix.

Cap relació val més que la que un té amb un mateix, cap por ens ha d’espantar més que la por a perdre’m.

Coaching personal.

Gemma Pallàs Carceller.

 

 

 

Que la por i els nervis NO ET SUSPENGUIN l’examen!

alice-moore-192521-unsplashLa selectivitat o les PAU, oposicions, exàmens d’universitat, el MIR, presentacions, l’examen de conduir…

Aquestes i d’altres proves són un cau de pors, nervis i ansietat per a grans i joves. Què podem fer? Aquí comparteix-ho algunes claus perquè ho portis millor!

 

TU NO ETS L’EXAMEN.

Sembla evident, però ens n’oblidem. Els exàmens són proves que avaluen certes aptituds o fortaleses, però no les avaluen totes, ni si acosten! Existeixen 8 tipus d’intel·ligències i estic segura que el teu examen no avalua els 8 tipus, saps tu en quin tipus d’intel·ligència destaques?

Per desgràcia, la majoria de proves avaluen la capacitat de memorització per damunt de tot… Això significa que si tens molt bona memòria, estàs d’enhorabona, i si no t’has d’esforçar una mica més… Seguim en l’etern “memoritzar per vomitar, oblidar i tornem a començar”. Ningú és un 3, ni un 4, ni un 6, ni un 10, perquè ho digui un examen. Som molt més que les capacitats que aquest avalua, però no només això, sinó que no hem d’oblidar que entren moltes més coses en joc davant d’un examen: acompanyament familiar positiu o negatiu, gestió de les emocions com els nervis i la tensió, fortaleses, virtuts i capacitats de la persona, fins i tot l’autoestima i juga un paper molt important!

Potser heu sentit la metàfora de què alguns som peixos, altres ocells, altres talps, altres guepards…i a tots se’ns avalua per la nostra capacitat d’escalar arbres. És realment injust deixar que nois i noies boníssims nedant, volant o excavant es considerin inútils per no saber enfilar-se a un arbre.

Així que no t’identifiquis amb l’examen, és quelcom extern a tu i no ho utilitzis mai com a eina per desvalorar-te.

 

LES PRESSIONS SOCIALS D’AMICS I FAMILIARS.

Totes les pors, preocupacions i nervis que puguem posar en aquest bloc, tenen l’etiqueta de “no depèn de mi”. Tant de bo tots tinguessin un voltant expert en acompanyar-nos davant dels nervis i la por d’una prova, però en la majoria de casos no és així.

Recorda, per a qui fas l’examen? Segurament el fas per tu. Què farà feliç als de casa?, perfecte! Però l’examen és per tu, no deus res a ningú, tant de bo poguessis decidir que aproves i ja està. Què el meu germà gran es va treure l’examen de conduir a la primera? Enhorabona per ell, que la meva amiga es va treure les oposicions amb una nota altíssima? Perfecte per ella! Que el meu cosí ja té les PAU amb la nota que necessitava? Ens n’alegrem!

No podem caure en comparacions, no sóc els altres, sóc jo, i no he decidit suspendre ni tenir més o menys facilitats en l’examen que haig d’afrontar. Així que el millor que podem fer és ACCEPTAR com són els altres, el que em diuen i el que fan (si ho fan millor o pitjor) esborrar-ho de la nostra ment si és negatiu i seguir amb el que SI DEPÈN DE MI.

Aquí sí que en puc treure un benefici. Depèn de mi organitzar-me millor? Som-hi! Depèn de mi dedicar-hi més hores? A què estic esperant? Depèn de mi trobar un millor espai d’estudi? El busco! Depèn de mi practicar eines de relaxació? M’hi poso!

Intentar canviar el que no depèn de mi (com que plogui el dia de l’examen) és un desgast d’energia inútil, concentrat en tu i només en tu.

 

NOMÉS ÉS UN EXAMEN.

Si, sembla molt fàcil de dir, i fins i tot pot semblar una mica insultat, però sí, només és un examen. Segurament un examen molt important, amb el que podràs aconseguir més coses en superar-lo (al final els exàmens són eines, recorda que no tenen un valor en si).

Que és el pitjor que pot passar si suspens? Segurament fins ara has viscut, hi has tirat endavant sense tenir aquest examen aprovat, segurament trobaràs un altre camí, una altra oportunitat o una altra via per aconseguir allò que busques, segurament aprendràs molt sobre tu mateix/a en el camí, tant si l’examen acaba en resultat positiu com negatiu, segurament no és de vida o mort!

Amb això no vull dir que no sigui important aprovar l’examen, amb això vull dir que no li donem més importància de la que té, convertint-ho en la clau de la meva felicitat i provocant unes tensions, ansietats i pors desmesurades. Tu ets molt més important que aquest aprovat.

 

I PER ÚLTIM: EL MÉS IMPORTANT ÉS LA CONFIANÇA EN UN MATEIX.

I no només m’estic referint a la confiança en passar la prova, sinó a la confiança en un mateix com a persona. La confiança en què sabré resoldre les adversitats que se’m presentin, la confiança que passi el que passi me’n sortiré i trobaré el camí i la sortia.

Pots dipositar la confiança en tu mateix i en resoldre totes les coses que et vagin passant a la vida en lloc de dipositar la confiança en què tot t’anirà bé només si aproves un examen?

La meva felicitat no pot dependre d’un aprovat, sóc molt més que això! Quan un té confiança en ell mateix, es converteix en posseïdor de la clau per tot el que li porti la vida.  Tant de bo sigui això el que aprenguin els nostres nens/es!

El més curiós, és que quan un interioritza tot això, deix de veure la prova o l’examen com una bola d’estrès i mal estar enorme i comença veureu tal com és: Una prova.

I en valorar-ho com el que és ens alliberem dels nervis, les pors i les tensions. Al final no és res més que dipositar els meus coneixements en un paper o una prova pràctica. D’aquesta manera les probabilitats d’aprovar es disparen.

No necessites sort, sinó confiança en tu mateix/a.

 

Gemma Pallàs.