Per què sempre em passa el mateix?

Necessitoajuda

Atrapat/da en el mal son de les repeticions?

Moltes sessions comencen amb una frase semblant a aquesta “No sé per què, però sempre em passa el mateix”. No sé per què, però sempre em trobo amb el mateix tipus de persones, amb el mateix tipus de feines, amb el mateix tipus de clients, amb el mateix tipus de treballadors, amb el mateix tipus de parelles… És habitual, que els obstacles se’ns repeteixin en el temps.

No us passa que hi ha persones amb les quals sempre us discutiu sobre el mateix? Si us ha passat, haureu vist que fins que no superem aquell conflicte, aquell desacord, aquell “tema”, cada vegada que hi ha una discussió anem a parar a la mateixa conversa que se’ns repeteix com un mal son.

De la mateixa manera, podem estar atrapats en diferents situacions, que se’ns repeteixen a la vida. Alguns exemples són: sempre m’emparello amb persones que no em tracten bé, sempre em trobo amb “caps” molt inflexibles, sempre agafo treballadors que s’aprofiten del meu negoci, sempre em topo amb persones tòxiques que m’empetiteixen…

De la mateixa forma que un tema conflictiu no superat, serà la conversa i el tema que sempre sorgirà a la llum a la mínima tensió, si jo no he fet l’aprenentatge necessari en la situació que sigui (laboral, relacional, personal…), se’m seguirà repetint contínuament aquella situació.

No es tracta de màgia, és que inevitablement creem les situacions conflictives que no hem après. Posem un exemple: imaginem que jo porto molt malament la soledat, i que com no gaudeixo d’estar sola, l’evito i busco estar sempre acompanyada. Inevitablement, si jo no sé estar sola, si no gaudeixo de la meva companyia i “necessito” dels altres per estar bé, el meu comportament serà tal (pot ser absorbent,  pot ser aclaparador, pot ser exageradament servicial i per tant de valorar-me poc, pot ser interessat…) que és molt probable que acabi provocant que els altres s’apartin i em quedi sol/a.

Si sempre em trobo amb relacions tòxiques, posem per exemple que sempre m’acabo relacionant amb amistats o amb familiars que s’aprofiten de mi, posem el cas que em demanen sempre favors i jo sempre estic allà per ells, sempre cuido i estic pendent de tothom, però en canvi, quan sóc jo qui necessita un favor o quan m’agradaria que fessin alguna cosa per mi, la relació no es reciproca. Fins que no aprengui que no passa res si no estic sempre allà per ajudar els altres, fins que no aprengui a posar-me en una situació de valor, això se’m seguirà repetint, perquè jo mateixa ho construiré.

Quin pensament necessitem canviar?

El que acostuma a passar, és que ens esperem a trobar aquella persona, que sigui bona i que no ens faci mal, sense nosaltres canviar res, sense  que nosaltres fem l’aprenentatge. Acostuma a passar que esperem que el món canvií, sense que jo canviï.

Si sempre estic amb parelles que em tracten malament, què faig jo que em porta a aquest fet?, què és el que permeto que no hauria de permetre?, amb què no em respecto que fa que obri la porta a persones així?  Si sempre em relaciono amb persones amb les quals després no hi ha reciprocitat, que faig jo per propiciar això?

És a dir, no esperem que de cop ens comencin a passar coses bones, que de cop les meves relacions siguin molt més positives, sense fer jo el canvi intern necessari que aconsegueixi que jo ja no atregui mai més aquella situació, que potser fa anys que sem repeteix.

Què podem fer?

Deixem de repetir la frase “és que a mi sempre…”. Anem analitzar la situació. Perquè sempre em passa això? Anem a la pregunta clau que ens ajudarà a sortir del bucle, PER A QUÈ em passa això. És a dir, què és el que no estic fent conscient de mi?, que no estic aprenent?, que estic evitant afrontar que fa que se’m torni a repetir sempre aquesta situació?

Potser evites dir que no els altres i per això sempre et trobes amb persones abusives, o evites quedar-te sol/a i per això et trobes amb parelles que no et tracten bé, potser evites dir el que penses i per això et topes amb clients poc compromesos, o et sents malament en el rol de “cap” i et trobes amb treballadors que s’aprofiten del rol de company…

Aquesta és sempre la part complicada, fer conscient el que jo faig, és complicat perquè quasi sempre és inconscient i fins que no hi posem llum, no podem buscar formes de modificar-ho. Busca quin és el teu “per a què”, posa un pla d’acció i trenca amb les repeticions. 

Allò que afrontem, allò que deixem de témer, allò que ja no pot afectar-nos, deixa de repetir-se’ns, perquè deixem de crear la lliçó a aprendre. Ja està apresa.

Coaching personal.

Gemma Pallàs.

 

A la recerca de la felicitat perduda.

felicitat-coaching

Naixem sense preocupacions, segurament molts de nosaltres podem recordar una infància agradable, tranquil la i feliç.

Però després comença un dels nostres grans problemes, i és que t’eduquen. Fins ara no necessitaves res més que ser tu mateix/a, no necessitaves més que existir per rebre amor i afecte dels teus pares, de familiars i amics que et rodejaven, no necessitaves res més per sentir-te viu, per ser estimat i feliç. Però un cop comencen a educar-nos, comencem a fer nostres, les mateixes creences i idees amb les quals també van educar els nostres pares:

No!!! No pots ser feliç només sent tu mateix/a, per ser feliç necessites aconseguir diverses coses: 

Necessites ser estimat per la gent, necessites treure bones notes, necessites diners, necessites una persona amb la qual compartir la vida, necessites tenir èxit laboral, necessites mantenir-te guapo/a i jove, necessites tenir admiració, necessites rodejar-te de coses cares i boniques, necessites destacar per damunt dels altres… perquè si no, no seràs feliç.

Així ens ensenyen que la felicitat la trobarem en “les coses i les persones” que aconseguim, i com el “tenir” no és mai estàtic perquè la vida canvia contínuament, és quan creem l’afecció, el conegut “apego” (no puc perdre això si vull ser feliç), la possessió (això és meu i no puc permetre que ningú m’ho prengui), la necessitat (quan aconsegueixi això i allò ja seré feliç), l’angoixa (he de mantenir aquests “tenir” a tota costa), i la por (i si no ho aconsegueixo mai?).

Afecció, possessió, necessitat, por i fins i tot desesperació, són les emocions amb les quals convivim contínuament. Perquè clar, i si ell et deixa? I si et fan fora de la feina? I si al final no tens èxit?. La sola idea de perdre allò en el que hem dipositat la nostra felicitat, els nostres esforços i les nostres il·lusions, és tan punyent que aguantarem i farem el que faci falta per aconseguir-ho i retenir-ho.

Així és com la vida es converteix en la presó d’una preocupació constant. Preocupació pel llocs de treball, preocupació pel quedar bé i així tenir més persones al voltant, preocupació perquè aquella relació no s’acabi o per tenir una relació, preocupació per adquirir aquella propietat… la vida acaba sent una cursa d’obstacles per tenir coses i persones.

Arribant a la contradicció que s’esdevé de tot això “Si fa falta serè profundament infeliç, per aconseguir ser feliç”.

I som-hi a anhelar coses: quan ho tingui seré feliç!!, i a angoixar-nos per retenir-les: si em deixes, em moriré!!, som-hi a desenvolupar afecció i dependència i a conviure amb por que alguna cosa canvií.

Si ho penses bé és tot una bogeria, una trampa mental de la qual no podem sortir fins a ser-ne conscients.

Des d’aquesta manera d’entendre la vida no hi ha espai possible per la llibertat (mourem, canviar, deixar anar, sortir, començar coses noves…), per la tranquil·litat, per la pau mental, per la serenitat, i inevitablement, no hi ha espai per la felicitat.

I això significa que no hem de lluitar per res, ni voler aconseguir res? No, ni de bon tros!, és lógic, normal i (opinió personal) crec que justament és el que li dona sentit a la vida buscar la realització personal i el camí mentre busques. Feines on puc ser jo i desenvolupar els meus valors, projectes personals, desenvolupar passions, amistats, parelles, fills, familiars que em sumin, viatges, … Però sense perdre el fil, sense desconnectar de l’origen i el motor de la meva felicitat, que no està en cap lloc més que en mi mateix.

A cops per entendre millor és bo fer la reflexió a la inversa:

Hi ha persones que són felices sense parella, sense èxit laboral, sense grans coses materials..etc? Si. Si la felicitat estigués en “coses i/o persones” això seria possible? No. Això significa que si aquestes persones troben algú amb qui riuen, comparteixen, connecten i se senten feliços, una feina que els encanta i els apassiona, la casa dels seus somnis…no intentaran estar amb ell/a, aconseguir la feina o comprar la casa? No tindria cap sentit!

Però si mai perden aquesta persona, aquesta feina, aquest “el que sigui”, saben que poden tornar a ser feliços, que depèn d’ells. I si han desaprès del tot aquesta idea  “en tenir està la felicitat”, mai retindran (per exemple) una persona que ja no vol estar amb ells, una relació que ja no funciona, una feina que no els omple…

Que trist i que bonic quan te n’adones. No és que de cop deixis de fer les coses que feies, és que les fas des d’una altra perspectiva, des d’una altra emoció, amb una tranquil·litat i una pau interior que abans no tenies. És com que deixes de córrer contra corrent, d’aixecar pedres a veure si està allà la sensació de felicitat que busques, és com que et pares, respires, t’abraces i comprens que no necessites res més, ja pots ser lliure i feliç.

Coaching Personal

Gemma Pallàs.