Mai és suficient… Sóc perfeccionista.

zohre-nemati-486669-unsplash

Ets perfeccionista? Molt? Ho portes bé, o hi ha moments que et desespera?

Després d’anys veient diferents persones, al poc d’estar parlant amb algú és fàcil detectar si és molt perfeccionista.  Perquè en ressalta un tret molt característic, i és que les persones molt perfeccionistes són incapaces de donar-se permís, per sentir-se mai del tot bé amb allò que fan. És un tret, que en la meva experiència afecta sobretot a noies/dones (de totes les edats), tot i que no és pas exclusiu del gènere femení.

Les persones perfeccionistes són fàcils de detectar, perquè mai res és suficient per elles. Sempre ho podrien haver fet millor, sempre hi ha alguna cosa que no va anar com els hagués agradat, sempre hi ha una veu interior, que no les deixa somriure completament i sentir orgull, tranquil·litat i benestar per aquella feina feta, per aquella reunió, per aquell examen, per aquella conversa…

Cóm es genera el perfeccionisme?

El perfeccionisme es genera amb la pràctica social, familiar o personal de relacionar el valor i l’admiració amb la perfecció. És a dir, ens hem cregut la idea que “com més perfecte, com menys defectes té quelcom, més bo, apropiat, estimat i valorat ha de ser”. És probable (no obligatori), que de petits/es a casa ens felicitessin només per la feina molt ben feta, molt ben apurada, per aquell dibuix del qual no ens vam sortir de la ratlla… És probable que a casa alguna de les nostres figures d’aprenentatge (per tant d’imitació), també fos perfeccionista, que simplement sigui un tret de la nostra personalitat, o que haguem introduït aquesta creença a l’escola o en qualsevol de les altres interaccions socials.

Al trobar a casa, a l’escola o a les feines aquest comportament, hem anat confirmant la idea que allò que està perfecte, que allò que no té cap error, que aquell dibuix del qual no hem sortit de la ratlla, impecable i precís és digne d’amor i valoració, per damunt d’aquell dibuix del qual sí hem sortit de la ratlla, (per molt que també hi hem posat esforç per part nostra). Per tant, a la inversa, també hem anat aprenent que tot allò que tingui defectes i errors no serà tan digne d’amor, admiració o valor.

Aquesta idea, curiosament, no encaixa amb allò que és millor per a nosaltres, amb allò que és positiu pel mateix desenvolupament personal, ni encaixa amb la formació d’una autoestima sana. Per això si ets perfeccionista, és possible que per molt bé que et vagin les coses sempre pateixis d’una por terrible a fallar, equivocar-te, o a què algú o alguna situació inesperada se’t descontroli i derrueixi aquesta carcassa tan fràgil en la que sustentes la pròpia valoració.

La trampa del perfeccionisme:

Si pateixes de perfeccionisme, segurament ja t’hauràs adonat que l’origen de buscar perfecció en tot allò que fas, està en la necessitat o bé de buscar l’aprovació dels altres, o en la d’evitar possibles crítiques, judicis, humiliacions…(por al rebuig) o en la de tapar una baixa autoestima. (la idea no és fer-te sentir malament, tots tenim coses, i jo la primera! La idea és posar consciència perquè puguis començar a desgranar la situació).

Així és que si ets molt perfeccionista , és molt probable que també busquis el control, és a dir, que siguis una persona controladora. Ja que com pot sortir tot perfecte, si no ho tinc tot sota control oi? El problema és que darrere d’aquesta necessitat de controlar i de perfeccionisme, s’amaga una manca de seguretat, de confiança i tranquil·litat davant la vida.

No és d’estranyar, que si és el teu cas, pateixis de nerviosisme, ansietat o fins i tot, desenvolupis conductes obsessives. Ja sé que tots/es ho sabem i ens ho han dit mil cops “res és perfecte”, però a la vegada, se’ns ha ensenyat a valorar això que no existeix. I aquí està la gran trampa.

I perquè res és mai perfecte? Doncs perquè els extrems no existeixen, tampoc res és mai el màxim d’imperfecte. Segur que per molt malament que et vaguin les coses, sempre hi ha lloc per a aquella frase “podria ser pitjor”, oi?

Mentre no ho frenem, mentre no ens ho plantegem o fins que ens decidim a parar aquesta roda, ens anem acostumant a la “pujada d’autoestima dels èxits que anem acumulant”, una pujada d’autoestima que moltes vegades dura poc, i ens obliga a seguir perseguint més èxits, més reconeixement…

La qüestió és que et pots passar la vida perseguint la lluna en un cove, i sentint sempre una sensació de fracàs o de “no sóc suficient”…

 

Plantejat: perquè és millor el perfecte que l’imperfecte?

Ja sé que és difícil pensar les coses en contra de la direcció establerta, de la direcció apresa. Però ara imaginat, que haguessis crescut en una cultura, en una societat, on sé celebres l’error. En una cultura on sabessin que la imperfecció és l’espai ideal i necessari per generar aprenentatge i creixement personal, una cultura on alabessin els teus defectes, els teus errors, les teves ratlles fora del dibuix, perquè així, podries analitzar, pensar, millorar i utilitzar la creativitat personal per créixer com a persona i per aprendre a resoldre els conflictes.

Perquè, a què porta ser imperfecte, cometre errors, tenir defectes i ser fal·lible? Doncs (curiosament) a aconseguir allò que en el fons busquen les persones perfeccionistes. A l’autoestima, la seguretat i la confiança en un mateix.

 

Què fer si ets perfeccionista?

Doncs en primer lloc, felicitar-te per haver fet el primer pas, que és el de ser-ne conscient. Enhorabona! En segon lloc (no et castiguis per ser perfeccionista, en el fons és una actitud redundantment perfeccionista…) simplement accepta’t i reconeix-te aquesta característica. Com comentarem abans, tots/es tenim coses!, en tercer lloc, perquè no començar a alliberar-te i treballar-ho una mica?

Com? Equivoca’t! Busca petites coses, actes quotidians en els quals decideixis “permetre” la imperfecció. Poden ser moltes coses, pots començar per alguna cosa fàcil i pràctica, com deixar el llit per fer, fer una feina a mitges o equivocar-te expressament en alguna activitat… Perquè et dic això? Perquè aquests petits exercicis t’ajudaran a sortir de l’automatisme de valorar-te pel que fas i per com ho fas, per començar a valorar-te més per “qui ets”.

Si tens nens/es petits, adolescents o ja són adults (és indiferent) recorda que no és necessari que siguin perfectes per rebre aprovació, intenta no alimentar o crear en ells la “idea” que només són dignes de reconeixement i d’admiració si tot el que fan és perfecte. Recorda que si només valorem els altres quan tot és impecable, podem estar ensenyant a no estimar-se si s’han sortit de la ratlla, a posar sempre un “però” després d’un bon resultat, a no considerar-se “dignes de” perquè sempre es pot fer més, a accepta la falta d’afecte o aprovació si no són la parella perfecta, la filla el fill, la mare el pare o “qui sigui” perfecte.

Això significa que no hem de valorar l’esforç i la constància? Ni de bon trós!, significa que no ha de ser l’única cosa que valorem, ni en els altres ni en nosaltres. Significa que jo tinc tot el dret a estimar-me en tot el ventall de resultats que trobi en totes les coses que faci a la vida.

 

Moltes gràcies.

Gemma Pallàs.

Autoconeixement, pors i creixement personal.

.

Anuncis

Per por a perdre la parella, em vaig perdre jo.

lorraine-steriopol-521118-unsplash

“No sé què faria sense tu”, “Et necessito”, “Ets la meva vida”, “No puc viure sense tu”, “sense tu no sóc res”…

Quan la por de que l’altre marxi fa que ens “donem” quasi literalment, fa que ens “bolquem” únicament a l’altre i que prioritzem les seves necessitats i els seus desitjos per damunt dels nostres. Quan demanem, quan supliquem, quan estem “sempre allà” i potser l’altra no… Quan tot allò que construeix la nostra persona i la nostra vida, queda aparcat en un racó per “després de”, és quan ens perdem.

A cops no es tracta de fer res, a cops és tan senzill com no fer res, i així fer-ho tot. És a dir, seguir en una relació quant amb l’altra ja no som qui érem abans, quan ja no ens aporta, quan és complicat tenir un bon dia, quan ja s’ha acabat la il·lusió, la connexió, quan ja no ens estimem com abans, però… allà seguim perquè trencar amb tot ens fa por.

La por a perdre la parella s’enreda amb la por a la soledat, amb la por a què diran, amb la por a perdre l’estabilitat, a sortir de la zona de confort, a perdre la seguretat, a no trobar mai més algú que ens estimi, a no saber afrontar tots els canvis que això comportarà…  Totes o algunes d’aquestes pors, acaben convertint-se en un dels arguments pels quals estar amb algú i això ens arrossega a desconnectar de nosaltres mateix@s.

“Retenir és més dolorós que deixar anar, i mentre retenim ens oblidem de nosaltres”.

Si m’haig d’esforçar tant per estar amb la meva parella, si hem d’estar contínuament demanant allò que necessitem, si l’altra persona de tant en tant no té clar si vol estar amb nosaltres, si de vegades expressa que no sap el que vol, si sembla que som nosaltres els que sempre estirem del carro, si està amb una persona i fer coses que ens agradin és una lluita i un esforç constant, és que no ha de ser.

Retenir és més dolorós que deixar anar, perquè si he de retenir, és que aquella relació no és el millor per mi. Retenir és més dolorós que deixar anar perquè mentre retens, tens una persona al costat que potser no hi seria sense aquesta retenció i això amb el temps és més dolorós que acceptar la veritat i seguir endavant. Retenir és més dolorós que deixar anar, perquè mentre retinc, les meves il·lusions, les meves necessitats, el meu creixement personal i la meva autoestima va minvant al ritme que retinc. Si fa falta esforç i lluita perquè estigui amb tu, és que no val la pena.

“Rebem el que projectem”

Rebem el que projectem. Si no m’estimo, no m’estimaran, Si no em respecto, no em respectaran. Si em tracto en últim lloc, si l’altra persona sempre és abans que jo, així faran amb mi. És curiós veure com les persones que més demanen amor o més el busquen, són les que menys s’estimen i mentre segueixen buscant fora el que haurien de construir per dins, segueixen no trobant res.

No és casualitat que hi hagi gent que sempre es troben el mateix tipus de relacions. Persones que no les tracten bé, persones que no les estimen de veritat, persones que els hi falten al respecte… trobem el que fem amb nosaltres mateixos. Jo ja m’estic faltant al respecte a mi mateix/a si aguanto segons quina situació, així que no puc esperar que l’altre em respecti. Si no mirem-ho des de l’altre cantó; creieu que una persona que s’estima estaria amb algú que no la tractés bé? Les persones amb confiança, autoestima i seguretat (no d’aparença) demanen amor, supliquen o es posen sempre les últimes en tot? No. Perquè estem lluitant? Per quina relació? A què m’estic agafant? Què estic perdent per por a?

“No busquem fora el que només podem trobar dins”

Quan posem la vista a fora i deixem de posar-la en nosaltres, ja ho hem perdut tot. Si em perdo a mi, perdo tot el que pugui tenir, si jo m’he perdut, no puc retenir res. Perquè la base principal on podria retenir, on podria assentar-se la relació, una feina, l’autoestima, la base que sóc jo mateixa, no hi és.

És sempre aquesta mala pràctica de començar la casa per les flors del jardí. Què els altres em valorin no farà que em valori jo, que m’estimin no farà que m’estimi jo, que em vulguin no farà que jo em vulgui. Sóc jo el o la que s’ha de valorar, estimar i voler per així trobar persones que em valorin, m’estimin i vulguin.

“Quan l’amor s’acaba, s’acaba l’amor no jo”

No ens hauria de fer por perdre la parella. Ningú és necessari per a ningú, l’altra persona no és una necessitat. Ningú és meu ni meva, no vam néixer agafats de la mà de cap parella, hi havia vida abans de conèixer aquella persona i la hi haurà després.

Això no significa que no vulguem estar amb algú, però algú amb quin encaixem, amb qui ens fem créixer mútuament, una relació on pugui ser jo i que m’aporta i aporto el que a l’altre fa feliç.

Així que si t’has perdut, si és el teu cas, com sempre diem amb tot: NO PASSA RES, simplement toca recuperar-se i retrobar-se. Com? Doncs per començar, deixant anar. Deixant anar aquella persona que no està al nostre costat per si sola. No té cap sentit esforçar-me perquè algú estigui amb mi, quin tipus d’amor és aquest? És desamor cap a mi.

Deixar anar per agafar-me a mi. Què m’agradava? Què feia jo abans? En què m’he descuidat? Què he deixat de gaudir?

Si m’estimo, projectaré i trobaré persones, siguin o no parelles, que m’estimin. I des d’aquest amor cap a un mateix tingui o vulgui o trobi o no parella, tindre i podré gaudir de la relació d’amor més enriquidora i sí necessària per viure bé, que és l’amor a un mateix.

Cap relació val més que la que un té amb un mateix, cap por ens ha d’espantar més que la por a perdre’m.

Coaching personal.

Gemma Pallàs Carceller.

 

 

 

Que la por i els nervis NO ET SUSPENGUIN l’examen!

alice-moore-192521-unsplashLa selectivitat o les PAU, oposicions, exàmens d’universitat, el MIR, presentacions, l’examen de conduir…

Aquestes i d’altres proves són un cau de pors, nervis i ansietat per a grans i joves. Què podem fer? Aquí comparteix-ho algunes claus perquè ho portis millor!

 

TU NO ETS L’EXAMEN.

Sembla evident, però ens n’oblidem. Els exàmens són proves que avaluen certes aptituds o fortaleses, però no les avaluen totes, ni si acosten! Existeixen 8 tipus d’intel·ligències i estic segura que el teu examen no avalua els 8 tipus, saps tu en quin tipus d’intel·ligència destaques?

Per desgràcia, la majoria de proves avaluen la capacitat de memorització per damunt de tot… Això significa que si tens molt bona memòria, estàs d’enhorabona, i si no t’has d’esforçar una mica més… Seguim en l’etern “memoritzar per vomitar, oblidar i tornem a començar”. Ningú és un 3, ni un 4, ni un 6, ni un 10, perquè ho digui un examen. Som molt més que les capacitats que aquest avalua, però no només això, sinó que no hem d’oblidar que entren moltes més coses en joc davant d’un examen: acompanyament familiar positiu o negatiu, gestió de les emocions com els nervis i la tensió, fortaleses, virtuts i capacitats de la persona, fins i tot l’autoestima i juga un paper molt important!

Potser heu sentit la metàfora de què alguns som peixos, altres ocells, altres talps, altres guepards…i a tots se’ns avalua per la nostra capacitat d’escalar arbres. És realment injust deixar que nois i noies boníssims nedant, volant o excavant es considerin inútils per no saber enfilar-se a un arbre.

Així que no t’identifiquis amb l’examen, és quelcom extern a tu i no ho utilitzis mai com a eina per desvalorar-te.

 

LES PRESSIONS SOCIALS D’AMICS I FAMILIARS.

Totes les pors, preocupacions i nervis que puguem posar en aquest bloc, tenen l’etiqueta de “no depèn de mi”. Tant de bo tots tinguessin un voltant expert en acompanyar-nos davant dels nervis i la por d’una prova, però en la majoria de casos no és així.

Recorda, per a qui fas l’examen? Segurament el fas per tu. Què farà feliç als de casa?, perfecte! Però l’examen és per tu, no deus res a ningú, tant de bo poguessis decidir que aproves i ja està. Què el meu germà gran es va treure l’examen de conduir a la primera? Enhorabona per ell, que la meva amiga es va treure les oposicions amb una nota altíssima? Perfecte per ella! Que el meu cosí ja té les PAU amb la nota que necessitava? Ens n’alegrem!

No podem caure en comparacions, no sóc els altres, sóc jo, i no he decidit suspendre ni tenir més o menys facilitats en l’examen que haig d’afrontar. Així que el millor que podem fer és ACCEPTAR com són els altres, el que em diuen i el que fan (si ho fan millor o pitjor) esborrar-ho de la nostra ment si és negatiu i seguir amb el que SI DEPÈN DE MI.

Aquí sí que en puc treure un benefici. Depèn de mi organitzar-me millor? Som-hi! Depèn de mi dedicar-hi més hores? A què estic esperant? Depèn de mi trobar un millor espai d’estudi? El busco! Depèn de mi practicar eines de relaxació? M’hi poso!

Intentar canviar el que no depèn de mi (com que plogui el dia de l’examen) és un desgast d’energia inútil, concentrat en tu i només en tu.

 

NOMÉS ÉS UN EXAMEN.

Si, sembla molt fàcil de dir, i fins i tot pot semblar una mica insultat, però sí, només és un examen. Segurament un examen molt important, amb el que podràs aconseguir més coses en superar-lo (al final els exàmens són eines, recorda que no tenen un valor en si).

Que és el pitjor que pot passar si suspens? Segurament fins ara has viscut, hi has tirat endavant sense tenir aquest examen aprovat, segurament trobaràs un altre camí, una altra oportunitat o una altra via per aconseguir allò que busques, segurament aprendràs molt sobre tu mateix/a en el camí, tant si l’examen acaba en resultat positiu com negatiu, segurament no és de vida o mort!

Amb això no vull dir que no sigui important aprovar l’examen, amb això vull dir que no li donem més importància de la que té, convertint-ho en la clau de la meva felicitat i provocant unes tensions, ansietats i pors desmesurades. Tu ets molt més important que aquest aprovat.

 

I PER ÚLTIM: EL MÉS IMPORTANT ÉS LA CONFIANÇA EN UN MATEIX.

I no només m’estic referint a la confiança en passar la prova, sinó a la confiança en un mateix com a persona. La confiança en què sabré resoldre les adversitats que se’m presentin, la confiança que passi el que passi me’n sortiré i trobaré el camí i la sortia.

Pots dipositar la confiança en tu mateix i en resoldre totes les coses que et vagin passant a la vida en lloc de dipositar la confiança en què tot t’anirà bé només si aproves un examen?

La meva felicitat no pot dependre d’un aprovat, sóc molt més que això! Quan un té confiança en ell mateix, es converteix en posseïdor de la clau per tot el que li porti la vida.  Tant de bo sigui això el que aprenguin els nostres nens/es!

El més curiós, és que quan un interioritza tot això, deix de veure la prova o l’examen com una bola d’estrès i mal estar enorme i comença veureu tal com és: Una prova.

I en valorar-ho com el que és ens alliberem dels nervis, les pors i les tensions. Al final no és res més que dipositar els meus coneixements en un paper o una prova pràctica. D’aquesta manera les probabilitats d’aprovar es disparen.

No necessites sort, sinó confiança en tu mateix/a.

 

Gemma Pallàs.

 

 

Com portes les critiques?

gemmapallàs

T’agradaria saber com encaixar les critiques perquè no t’afectin de forma negativa? Reconeixes que acostumes a ser tu qui critica i t’agradaria saber què significa?

Les crítiques són la valoració que fem sobre els altres o que els altres fan sobre nosaltres. Això no té per què ser ni bo ni dolent, les crítiques són simplement informació i el que farà que aquesta informació acabi donant un efecte positiu o negatiu som nosaltres mateixos (tant en el cas del qui la rep, com en el cas del qui la fa).

QUAN SÓC JO EL QUE CRÍTICA

Com hem dit, la critica és informació. I quina informació dóna quan sóc jo el que la faig? Segur que heu llegit en altres posts, que tot el que veiem, la nostra interpretació sobre el món està completament associada a les nostres creences, educació, pors i experiències personals (és com si duguéssim unes ulleres que no ens deixen veure la realitat). És per això que jo “interpreto”  el que m’arriba del món, de forma subjectiva i per tant (també quan critico) no veig les coses tal com són, sinó segons les meves ulleres.

Què diuen de mi les meves crítiques? No hi ha una resposta única, però totes diuen més de nosaltres que de la persona a la qual critiquem.

  • Falta d’acceptació. És possible que la teva forma de fer les coses sigui molt diferent, que els teus valors no siguin els de la persona que critiques, però està clar que la vida no és una repetició de clons d’un mateix, és necessari acceptar que hi ha persones que pensen i viuen diferent… Aquells que només empatitzen i accepten al que és com ells… Poc empatitzen i poc accepten… A cops critiquem perquè “creiem” que tenim la raó i que la nostra forma de veure i entendre les coses és la correcta, i per tant, els altres s’equivoquen. És arrogant i poc realista per part nostre.

 

  • Enveja. És probable que potser no n’ets ni conscient, però que el teu inconscient senti ràbia i jutgi amb duresa quan allò que veu és el que realment voldria per ell. Moltes vegades el més infeliç a la feina és el que més critica al valent que decideix intentar treballar del que li agrada… o persones atrapades en relacions buides, que critiquen al que s’ha atrevit a separar-se… D’exemples n’hi ha mils i són fàcils de veure des de fora, saps veure-ho quan ets tu el que critiques per enveja?

 

  • Inseguretat o covardia.  Pot està completament relacionada amb l’enveja, ja que moltes vegades sentim enveja allò que nosaltres no tenim valor de fer. Per exemple, persones que no s’atreveixen a fer res fora de “el que està bé i correcte i aprovat per la societat”, i estripen verbalment a aquells que no segueixen la norma establerta? Quanta gent critica des de la por i la seguretat de la seva zona de confort, aquells que busquen una vida diferent, una millor relació, una vida més atrevida, més autonomia, més llibertat…etc?. T’atreviries tu a fer això que tant critiques?

És per tot això que quan fem una crítica, parlem més de nosaltres mateixos, que de la persona a la qual estem criticant. Però, i què passa si ets tu e que rep les crítiques?

 

QUAN SÓC JO EL QUE REP LA CRÍTICA

Si encara no has aconseguit prendre’t les crítiques de forma positiva. (sempre m’estic referint a crítiques que no es fan des de la intenció de fer mal a l’altra persona).  

  • Falta d’autoconeixement. Quantes vegades ens fa una crítica algú que ens coneix i que el més probable és que no ens vulgui cap mal, i nosaltres obrim els ulls com plats i no podem ni creure el que estem sentint? Està clar, que l’altra persona es pot equivocar o que pot estar distorsionant la realitat. Però sempre s’equivoca? Si som humils, segurament descobrirem que ignorem coses nostres, del nostre comportament, de la nostra forma de ser, que en canvi l’altre té molt present. Abans de posar el crit al cel, ens m’he observat el suficient?

 

  • Orgull. Quantes vegades sents una crítica i et tires al coll de l’altre?  Molts cops no donem temps ni espai a la reflexió, no intentem ni veure si hi ha part de raó o no, perquè ens neguem literalment a sentir-ho. En quantes situacions no som capaços ni de deixar que l’altre acabi la seva explicació? Ens és tan dolorós el fet que pugui tenir raó, que no podem ni deixar que s’expliqui. No som perfectes, ens equivoquem i tots tenim coses criticables, però si sóc capaç, d’apartar l’orgull és gràcies a aquestes crítiques que podem créixer com a persones.

 

  • No facis mala sang de les crítiques. Recorda què hem dit de la persona que critica. Abans de sentir-te dolgut i endur-t’ho al terreny personal, intenta veure que diu la crítica de la persona que la fa. Això t’ajudarà a empatitzar amb ella, a comprendre’l, potser tu has viscut alguna cosa semblant? Recorda que el que et critica sempre està parlant d’ell i no necessàriament de tu.

 

  • Treu-li suc a la crítica! Les crítiques són bombes carregades d’aprenentatge. Que em molesta molt el que m’estan dient? Per què? Què no accepto de mi? Què no accepto de l’altre? En què es veu afectat el meu ego? Què m’aniria bé treballar de mi? Que he descobert amb aquesta crítica que jo no sabia de mi?

 

Si ets d’aquelles persones que ja ha començat a fer un treball personal i que no s’enfonsen quan senten una crítica, sinó que saben escoltar-la, l’analitzen i n’aprenen, enhorabona! Des d’aquest punt pots veure si hi ha alguna part de raó en la crítica, si pots aprendre alguna cosa sobre tu, si necessites treballar l’ego, si en definitiva pots millorar o fer algun canvi que sigui positiu per a tu.

És quan posem el poder en mans dels altres quan vivim a la deriva. Si depenc de l’aprovació dels altres, de com altres em veuen, del que pensen de mi… Des d’aquest punt personal, les crítiques es convertiran en punyalades difícils de portar, doloroses i de les quals poc aprendrem.

Com tot treball personal, no és fàcil i requereix paciència i pràctica, però els resultats valen molt la pena! Així que t’animo a aprendre a veure què diuen de tu les teves crítiques i a no fer-te personals les crítiques dels altres i treure’n el màxim d’aprenentatge.

Moltes gràcies.

Coaching personal.

Gemma Pallàs.

 

 

I tu, a què tens fòbia?

Vilafranca-fòbiesUna serp enorme rugosa i repugnant s’entreveia entre les herbes del jardí deixant-me completament paralitzat… El tren cada cop semblava més ple, em costava respirar i el pitjor era quan s’endinsava en el túnel… La gent va anar agafant lloc, mentre jo a punt de donar el meu discurs, sentia com si la pressió i la suor freda anessin a desplomar-me en qualsevol moment… Encara faltaven dues setmanes pel viatge, però no podia treure’m del cap l’horrible idea que l’avió cauria… L’olor d’alcohol només podia empitjorar l’ansietat que em creava la simple visió de les parets i les bates blanques dels metges…

Continua llegint

Ets qui no ets?

coaching-vilafranca

L’altre dia la Maria em comentava que si fos per ella, no estudiaria anglès si no que faria ballet, que si fos per ella, no miraria les Universitats i la nota d’excés per entrar a dret, sinó que estudiaria Filosofia… El Josep vol agafar-se el màxim de la baixa paternal, però clar, no sap com s’ho prendrà la família… la Fina no vol tenir fills, ja que la seva passió és viatjar, el Marc vol obrir un negoci i deixar de treballar pel seu pare, la Marta vol deixar una vida dedicada a la ciència i apostar per la fotografia…. clar, si fos per ells…i si no és per ells, per a qui és?

Continua llegint

Pateixes de Pensament Màgic?

terapia-vilafrancaArriba el moment d’obrir el regal d’aquella persona que estimes i no s’acosta ni de lluny al que volies? L’altra escull restaurant o pel·lícula i no és per res del teu estil? Et frustres sovint perquè no encerta els teus gustos o desitjos? T’agradaria rebre paraules, moments o detalls romàntics i no arriben mai quan els vols o necessites?

Si és així, possiblement pateixes de Pensament Màgic.

Continua llegint