Clar, és que si dic això… Clar, és que si opino diferent… Clar, és que si no ho faig bé… Clar és que si expresso el que sento…
Què pensaran de mi? Segur que pensen que sóc burro/a, que no sóc eficient, que hauria de fer millor les coses, que no sóc prou intel·ligent, que no sóc la millor companyia, la millor amiga, el millor pare o la millor parella…, possiblement ni tan sols els hi caic bé. Segurament ja em jutgen i em critiquen, segurament ja parlen de mi a l’esquena, segurament ja tenen una mala idea de mi…
Si és el teu cas, si sents por al rebuig, por de no ser acceptat/da, és molt probable que en molts moments estiguis actuant de forma diferent a com ets, opinant diferent de com realment penses per entrar en el pensament majoritari, o en molts casos: no actuant, no dient, no fent…, així segur t’evitaràs un possible rebuig.
La falsa acceptació
Si estàs modificant la teva conducta, la teva opinió, la teva forma de fer les coses o fins i tot deixant de fer i de dir per aconseguir acceptació i evitar la critica i el judici… Explica’m; si no estàs sent tu, està clar que no poden rebutjar-te. Però si no estàs sent tu, a qui estan acceptant? A qui estan valorant? Amb qui estan parlant, a qui estan mirant amb bons ulls?
La cosa és que sí, potser estàs esquivant el rebuig, darrera d’una mascarà i reprimint-te, però l’acceptació que desitges tampoc l’estàs rebent, perquè no és a tu a qui estan validant, sinó al personatge que has construït. És per això que si aquesta és la teva estratègia davant de la por al rebuig, és quasi segur que l’acceptació que et sembla que estàs aconseguint no t’ompli. És quasi segur que arribes a casa, que surts d’aquell moment social, que tornes a estar a soles amb tu mateix/a i no et sents estimat/a.
I és que si estàs fent això, mai li estàs donant a ningú l’oportunitat de què et vegi, l’oportunitat de què li agradis, l’oportunitat de què t’admirin, t’acceptin i t’estimin. Així que per molts «no» que t’estiguis estalviant, no compensen el no permetre’t viure cap «si».
Posa’t davant del mirall.
T’has plantejat mai que tot això que creus els altres pensen de tu.. és probablement el que tu penses? T’has plantejat que són les teves pròpies crítiques i els teus propis judicis els que col·loques en la ment dels altres? T’has plantejat que si creus que els altres pensen «x» és perquè aquest pensament és el teu pensament sobre tu?
Fes-te el plantejament a la inversa. Creus que una persona que se sent digne, vàlida, forta, que se sap i se sent amb tot el permís del món de rebre aprovació, companyia, amor i valoració dels altres, podrà pensar mai que el demès pensen just el contrari del que ell o ella és?
Deixa estar que pensa o no pensa un o l’altre (en el fons no sabràs mai el que els altres pensen de tu) i planteja’t, quin és el motiu que fa que tu pensis així de tu mateix/a. Què és el que no et deixa sentir-te tant digne com qualsevol altre de rebre amor? Què és el que no et deixa sentir-te tant suficient com qualsevol altre per rebre valoració o comprensió? Quines són les idees sobre la teva forma de ser que no et permeten acceptar-te?
Aprèn a acceptar-te a tu i no veuràs falta d’acceptació en els altres. Aprèn a acceptar-te a tu i si realment hi ha altres persones que no t’accepten, ja no serà tan important.
Moltes gràcies!
Gemma Pallàs.
Estic molt d’acord en tot el que diu l’escrit, Si deixes d’opinar perquè el que tu creus o penses, no és el que opina la majoria o simplement no és el que opina’n les persones que en tu, t’interessa agradar i ser acceptat . També deixes de ser tu mateix amb els teus pensaments i les teves idees.