«No sé què faria sense tu», «Et necessito», «Ets la meva vida», «No puc viure sense tu», «sense tu no sóc res»…

Quan la por de que l’altre marxi fa que ens «donem» quasi literalment, fa que ens «bolquem» únicament a l’altre i que prioritzem les seves necessitats i els seus desitjos per damunt dels nostres. Quan demanem, quan supliquem, quan estem «sempre allà» i potser l’altra no… Quan tot allò que construeix la nostra persona i la nostra vida, queda aparcat en un racó per «després de», és quan ens perdem.

A cops no es tracta de fer res, a cops és tan senzill com no fer res, i així fer-ho tot. És a dir, seguir en una relació quant amb l’altra ja no som qui érem abans, quan ja no ens aporta, quan és complicat tenir un bon dia, quan ja s’ha acabat la il·lusió, la connexió, quan ja no ens estimem com abans, però… allà seguim perquè trencar amb tot ens fa por.

La por a perdre la parella s’enreda amb la por a la soledat, amb la por a què diran, amb la por a perdre l’estabilitat, a sortir de la zona de confort, a perdre la seguretat, a no trobar mai més algú que ens estimi, a no saber afrontar tots els canvis que això comportarà…  Totes o algunes d’aquestes pors, acaben convertint-se en un dels arguments pels quals estar amb algú i això ens arrossega a desconnectar de nosaltres mateix@s.

«Retenir és més dolorós que deixar anar, i mentre retenim ens oblidem de nosaltres».

Si m’haig d’esforçar tant per estar amb la meva parella, si hem d’estar contínuament demanant allò que necessitem, si l’altra persona de tant en tant no té clar si vol estar amb nosaltres, si de vegades expressa que no sap el que vol, si sembla que som nosaltres els que sempre estirem del carro, si està amb una persona i fer coses que ens agradin és una lluita i un esforç constant, és que no ha de ser.

Retenir és més dolorós que deixar anar, perquè si he de retenir, és que aquella relació no és el millor per mi. Retenir és més dolorós que deixar anar perquè mentre retens, tens una persona al costat que potser no hi seria sense aquesta retenció i això amb el temps és més dolorós que acceptar la veritat i seguir endavant. Retenir és més dolorós que deixar anar, perquè mentre retinc, les meves il·lusions, les meves necessitats, el meu creixement personal i la meva autoestima va minvant al ritme que retinc. Si fa falta esforç i lluita perquè estigui amb tu, és que no val la pena.

«Rebem el que projectem»

Rebem el que projectem. Si no m’estimo, no m’estimaran, Si no em respecto, no em respectaran. Si em tracto en últim lloc, si l’altra persona sempre és abans que jo, així faran amb mi. És curiós veure com les persones que més demanen amor o més el busquen, són les que menys s’estimen i mentre segueixen buscant fora el que haurien de construir per dins, segueixen no trobant res.

No és casualitat que hi hagi gent que sempre es troben el mateix tipus de relacions. Persones que no les tracten bé, persones que no les estimen de veritat, persones que els hi falten al respecte… trobem el que fem amb nosaltres mateixos. Jo ja m’estic faltant al respecte a mi mateix/a si aguanto segons quina situació, així que no puc esperar que l’altre em respecti. Si no mirem-ho des de l’altre cantó; creieu que una persona que s’estima estaria amb algú que no la tractés bé? Les persones amb confiança, autoestima i seguretat (no d’aparença) demanen amor, supliquen o es posen sempre les últimes en tot? No. Perquè estem lluitant? Per quina relació? A què m’estic agafant? Què estic perdent per por a?

«No busquem fora el que només podem trobar dins»

Quan posem la vista a fora i deixem de posar-la en nosaltres, ja ho hem perdut tot. Si em perdo a mi, perdo tot el que pugui tenir, si jo m’he perdut, no puc retenir res. Perquè la base principal on podria retenir, on podria assentar-se la relació, una feina, l’autoestima, la base que sóc jo mateixa, no hi és.

És sempre aquesta mala pràctica de començar la casa per les flors del jardí. Què els altres em valorin no farà que em valori jo, que m’estimin no farà que m’estimi jo, que em vulguin no farà que jo em vulgui. Sóc jo el o la que s’ha de valorar, estimar i voler per així trobar persones que em valorin, m’estimin i vulguin.

«Quan l’amor s’acaba, s’acaba l’amor no jo»

No ens hauria de fer por perdre la parella. Ningú és necessari per a ningú, l’altra persona no és una necessitat. Ningú és meu ni meva, no vam néixer agafats de la mà de cap parella, hi havia vida abans de conèixer aquella persona i la hi haurà després.

Això no significa que no vulguem estar amb algú, però algú amb quin encaixem, amb qui ens fem créixer mútuament, una relació on pugui ser jo i que m’aporta i aporto el que a l’altre fa feliç.

Així que si t’has perdut, si és el teu cas, com sempre diem amb tot: NO PASSA RES, simplement toca recuperar-se i retrobar-se. Com? Doncs per començar, deixant anar. Deixant anar aquella persona que no està al nostre costat per si sola. No té cap sentit esforçar-me perquè algú estigui amb mi, quin tipus d’amor és aquest? És desamor cap a mi.

Deixar anar per agafar-me a mi. Què m’agradava? Què feia jo abans? En què m’he descuidat? Què he deixat de gaudir?

Si m’estimo, projectaré i trobaré persones, siguin o no parelles, que m’estimin. I des d’aquest amor cap a un mateix tingui o vulgui o trobi o no parella, tindre i podré gaudir de la relació d’amor més enriquidora i sí necessària per viure bé, que és l’amor a un mateix.

Cap relació val més que la que un té amb un mateix, cap por ens ha d’espantar més que la por a perdre’m.

Coaching personal.

Gemma Pallàs Carceller.