Quantes vegades t’has sentit etiquetat? Atrapat en una forma d’actuar? Quantes vegades et sembla que els altres esperen «x» de tu i segueixes en aquest rol? El mateix els passa a nens i nenes. Potser és el graciós de la classe? El rebel? El bo? El dolent? El tímid? L’extravertit? L’incomprès?

Molts nens, nenes o adolescents poden estar atrapats en la idea de «sóc així i no puc canviar», «així és com em veuen els altres i no hi ha volta de fulla». Sentir-se atrapat en un «paper», «personatge» o «actitud» ens marca la nostra forma d’actuar, pensar i reaccionar.

Tota la nostra vida està composta de diferents sistemes, el de l’escola, el del grup d’amics, el de casa, el de la feina, el de la parella…i en cada un d’ells es creen certs rols en els quals nosaltres ens identifiquem en un d’ells i actuem segons aquell aquest que hem decidit o que els altres han decidit per nosaltres.

Quan això els passa als nostres fills/es és possible que sentin que aquesta és la seva forma de ser i que, per tant, han d’actuar segons aquella forma, segons aquell rol en que tant ells com el seu voltant els ha etiquetat.

Les etiquetes tant en grans com en petits condicionen el nostre comportament. Si nosaltres mateixos som els que les estem col·locant ho hem de deixar de fer, i si les col·loca el voltant hem d’acabar amb elles nosaltres mateixos.

Sortir d’aquest sistema de creences sobre un mateix és complicat, ja que ens venen a la ment preocupacions com: Si deixo d’actuar així, que és com he actuat sempre, que pensaran els altres de mi? Deixaré de ser jo mateix/a?, sabre actuar de forma diferent si sempre he seguit el mateix camí?

Es tracta de trencar amb moltes creences personals, de canviar hàbits que tenim molt arrelats, de sortir de la zona de confort i afrontar-se a la «por» de fer coses noves i a la inseguretat de no saber que passarà al portar a terme aquests canvis.

És un procés que comença per voler sortir d’aquell rol. Per voler sortir del «sempre em veuen així-sempre em veig així». Comença per voler estar millor amb un mateix i aconseguir resultats diferents dels que estem aconseguint fins ara. Al principi pot ser complicat i fins i tot xocant, però el millor de tot és quan anem veiem, quant els nens/es o adolescents van veient que fer les coses d’una altra manera no significa perdre’s a un mateix, ni significa deixar de ser qui sóc, simplement sé qui vull ser i estar millor amb mi i amb el meu voltant.

I el millor que es pot fer com a pare o mare? Sobretot empatitzar amb ells, també seria complicat per a nosaltres i no deixar de donar-los suport i creure amb ells, ja que la seva capacitat de canvi és extraordinària quan els del voltant i creuen.

Coaching personal i per adolescents.