Tots hem sentit que els límits en l’adolescència són molt importants…, però també és veritat que són difícils de posar. Fins a on? Quan els haig de posar? Quan els haig de treure?

És complicat dir així o aixà, ja que cada nen/a pot necessitar una mesura diferent. Però el que si estar clar és que si els límits són correctes i equilibrats són el millor acompanyament per al seu desenvolupament.

Si surt, que tingui una hora de tornada, si pot jugar a la consola, o mirar la tele que sigui fins a una hora determinada. Si s’han de fer els deures que estiguin limitats a un horari, tampoc poden ser l’única ocupació del dia. Si a casa acceptem les bromes que siguin benvingudes sempre que no es falti el respecte a ningú… Tot es pot fer fins a una certa mesura en la qual no fem mal a ningú.

Què passa si no posem cap tipus de límit?

Els límits és una forma que tenen els pares d’expressar amor i preocupació cap als seus fills/es, és una manera de dir m’importes, em preocupo per tu, t’estimo i vull el millor per a tu. Per tant encara que pugui semblar que tots els adolescents volen fer i desfer a la seva i tenir el màxim de llibertat, quant aquests no tenen cap tipus de límit d’horari o de conducte, el que ells interpreten és aquesta falta d’importància dels seus pares cap a ells.

És per això que com menys límits pitjor és el comportament, ja que aleshores s’utilitza el comportament negatiu com una crida desesperada de més atenció per part dels de casa.

Així que donar una llibertat total s’interpreta superficialment com un avantatge, però interiorment com una despreocupació cap a un mateix. “A casa em deixen fer el que em dóna la gana” està clar que crea enveja a la resta d’amics que sí que tenen límits, però el pensament real que té l’adolescent és: i perquè als meus pares els és igual el que jo faig?

Què passa si els límits són excessius?

Quan la sobreprotecció dels pares es tradueix en límits excessius interferim en el creixement personal del nostre fill/a. No els deixem créixer personalment, no els deixem equivocar-se per poder aprendre dels errors, experimentar situacions noves per aprendre a manejar-les, i en definitiva. Experimentar qui sóc i qui vull ser.

I que és el que els pares transmeten quan posen límits excessius? Creem en els adolescents una falta de confiança en ells mateixos. Hi ha tantes situacions en les quals no em veig exposat que crec que no podria afrontar-ho mai sol, i cada cop tinc més por que es donin canvis a la meva vida, a haver de prendre decisions per mi mateix, a haver de lidiar amb les coses que no m’agraden, a haver de veure per mi mateix quina és la millor forma d’actuar per mi…

Hi ha molts aprenentatges de desenvolupament personal que no podem posposar-los per quant tinguin 18 o 20 anys per por al que pugui passar, ja que en aquell moment ja podem haver infundat aquesta por a la vida i aquesta falta de confiança. Els problemes en l’adolescència sempre estan a temps de solucionar-se.

Així que busquem la manera de dir: “t’estimo, em preocupo per tu, no vull que et passi res dolent a la vida“, a la vegada que sacrifico la meva tranquil·litat personal perquè puguis créixer de forma saludable, tenir seguretat en tu mateix/a i nosaltres els teus pares t’acompanyarem des d’aquella distància en la qual tu puguis crear la teva pròpia autonomia i comptar amb nosaltres per tot.

Coaching Retroba’t.

Coaching Personal i Adolescents, Vilafranca del Penedès.