Per no perdre’t, em vaig perdre jo.

lorraine-steriopol-521118-unsplash

«No sé què faria sense tu», «Et necessito», «Ets la meva vida», «No puc viure sense tu», «sense tu no sóc res»…

Quan la por de que l’altre marxi fa que ens «donem» quasi literalment, fa que ens «bolquem» únicament a l’altre i que prioritzem les seves necessitats i els seus desitjos per damunt dels nostres. Quan demanem, quan supliquem, quan estem «sempre allà» i potser l’altra no… Quan tot allò que construeix la nostra persona i la nostra vida, queda aparcat en un racó per «després de», és quan ens perdem.

A cops no es tracta de fer res, a cops és tan senzill com no fer res, i així fer-ho tot. És a dir, seguir en una relació quant amb l’altra ja no som qui érem abans, quan ja no ens aporta, quan és complicat tenir un bon dia, quan ja s’ha acabat la il·lusió, la connexió, quan ja no ens estimem com abans, però… allà seguim perquè trencar amb tot ens fa por.

La por a perdre la parella s’enreda amb la por a la soledat, amb la por a què diran, amb la por a perdre l’estabilitat, a sortir de la zona de confort, a perdre la seguretat, a no trobar mai més algú que ens estimi, a no saber afrontar tots els canvis que això comportarà…  Totes o algunes d’aquestes pors, acaben convertint-se en un dels arguments pels quals estar amb algú i això ens arrossega a desconnectar de nosaltres mateix@s.

«Retenir és més dolorós que deixar anar, i mentre retenim ens oblidem de nosaltres».

Si m’haig d’esforçar tant per estar amb la meva parella, si hem d’estar contínuament demanant allò que necessitem, si l’altra persona de tant en tant no té clar si vol estar amb nosaltres, si de vegades expressa que no sap el que vol, si sembla que som nosaltres els que sempre estirem del carro, si està amb una persona i fer coses que ens agradin és una lluita i un esforç constant, és que no ha de ser.

Retenir és més dolorós que deixar anar, perquè si he de retenir, és que aquella relació no és el millor per mi. Retenir és més dolorós que deixar anar perquè mentre retens, tens una persona al costat que potser no hi seria sense aquesta retenció i això amb el temps és més dolorós que acceptar la veritat i seguir endavant. Retenir és més dolorós que deixar anar, perquè mentre retinc, les meves il·lusions, les meves necessitats, el meu creixement personal i la meva autoestima va minvant al ritme que retinc. Si fa falta esforç i lluita perquè estigui amb tu, és que no val la pena.

«Rebem el que projectem»

Rebem el que projectem. Si no m’estimo, no m’estimaran, Si no em respecto, no em respectaran. Si em tracto en últim lloc, si l’altra persona sempre és abans que jo, així faran amb mi. És curiós veure com les persones que més demanen amor o més el busquen, són les que menys s’estimen i mentre segueixen buscant fora el que haurien de construir per dins, segueixen no trobant res.

No és casualitat que hi hagi gent que sempre es troben el mateix tipus de relacions. Persones que no les tracten bé, persones que no les estimen de veritat, persones que els hi falten al respecte… trobem el que fem amb nosaltres mateixos. Jo ja m’estic faltant al respecte a mi mateix/a si aguanto segons quina situació, així que no puc esperar que l’altre em respecti. Si no mirem-ho des de l’altre cantó; creieu que una persona que s’estima estaria amb algú que no la tractés bé? Les persones amb confiança, autoestima i seguretat (no d’aparença) demanen amor, supliquen o es posen sempre les últimes en tot? No. Perquè estem lluitant? Per quina relació? A què m’estic agafant? Què estic perdent per por a?

«No busquem fora el que només podem trobar dins»

Quan posem la vista a fora i deixem de posar-la en nosaltres, ja ho hem perdut tot. Si em perdo a mi, perdo tot el que pugui tenir, si jo m’he perdut, no puc retenir res. Perquè la base principal on podria retenir, on podria assentar-se la relació, una feina, l’autoestima, la base que sóc jo mateixa, no hi és.

És sempre aquesta mala pràctica de començar la casa per les flors del jardí. Què els altres em valorin no farà que em valori jo, que m’estimin no farà que m’estimi jo, que em vulguin no farà que jo em vulgui. Sóc jo el o la que s’ha de valorar, estimar i voler per així trobar persones que em valorin, m’estimin i vulguin.

«Quan l’amor s’acaba, s’acaba l’amor no jo»

No ens hauria de fer por perdre la parella. Ningú és necessari per a ningú, l’altra persona no és una necessitat. Ningú és meu ni meva, no vam néixer agafats de la mà de cap parella, hi havia vida abans de conèixer aquella persona i la hi haurà després.

Això no significa que no vulguem estar amb algú, però algú amb quin encaixem, amb qui ens fem créixer mútuament, una relació on pugui ser jo i que m’aporta i aporto el que a l’altre fa feliç.

Així que si t’has perdut, si és el teu cas, com sempre diem amb tot: NO PASSA RES, simplement toca recuperar-se i retrobar-se. Com? Doncs per començar, deixant anar. Deixant anar aquella persona que no està al nostre costat per si sola. No té cap sentit esforçar-me perquè algú estigui amb mi, quin tipus d’amor és aquest? És desamor cap a mi.

Deixar anar per agafar-me a mi. Què m’agradava? Què feia jo abans? En què m’he descuidat? Què he deixat de gaudir?

Si m’estimo, projectaré i trobaré persones, siguin o no parelles, que m’estimin. I des d’aquest amor cap a un mateix tingui o vulgui o trobi o no parella, tindre i podré gaudir de la relació d’amor més enriquidora i sí necessària per viure bé, que és l’amor a un mateix.

Cap relació val més que la que un té amb un mateix, cap por ens ha d’espantar més que la por a perdre’m.

Coaching personal.

Gemma Pallàs Carceller.

 

 

 

Por no perderte, me perdí yo…

lorraine-steriopol-521118-unsplash

«No sé que haría sin ti», «Te necesito»,»Eres mi vida», «No puedo vivir sin ti», «Sin ti no soy nada»…

Cuando el miedo a que el otro se vaya, hace que nos «demos» casi literalmente, hace que nos «volquemos» únicamente al otro y que priorizamos sus necesidades y las de sus deseos por encima de los nuestros. Cuando pedimos, cuando suplicamos, cuando estamos «siempre ahí» y puede que la otra persona no… Cuando todo lo que construye nuestra persona y nuestra vida, queda aparcado en un rincón, para «después de», es cuando nos perdemos.

A veces no se trata de hacer nada, a veces es tan sencillo como no hacer nada, y así hacerlo todo. Es decir, seguir en una relación cuando con la otra persona, ja no somos quienes eramos antes, cuando ya no nos aporta, cuando es complicado tener un buen día, cuando ya se ha acabado la ilusión, la conexión, cuando ya no nos quieren como antes, pero…, ahí seguimos, porqué romper con todo nos da miedo.

El miedo a perder la pareja se entrelaza con el miedo a la soledad, con el miedo al qué dirán, con el miedo a perder la estabilidad, a salir de la zona de confort, a perder la seguridad, a no encontrar nunca a nadie más que te quiera, a no saber afrontar todos los cambios que esto comportará… En muchas ocasiones, todos o algunos de estos miedos, acaban convirtiéndose en uno de los argumentos por lo cuales estar con alguien y eso nos arrastra a desconectar de nosotros mism@s.

«Retener es más doloroso que dejar ir, y mientras retenemos nos olvidamos de nosotros»

Si tienes que esforzarte mucho para estar con tu pareja, si tienes que estar continuamente pidiendo aquello que necesitas, si la otra persona de vez en cuando no tiene claro si quiere estar contigo, si a veces expresa que no sabe lo que quiere, si eres tú quien no lo sabe, si parece que siempre tiras del carro, si estar con alguien y hacer lo que te gusta significa una lucha y un esfuerzo constante, es que no debe ser.

Retener es más doloroso que dejar ir, porque si tienes que retener, es que aquella relación no es lo mejor para ti. Retener es más doloroso que dejar ir, porqué mientras retienes, tienes una persona al lado que puede que no estaría sin esta retención, y eso con el tiempo es más doloroso que aceptar la verdad y seguir adelante. Retener es más doloroso que dejar ir, porqué mientras retienes, tus ilusiones, tus necesidades, tu crecimiento personal y tu autoestima va minando al ritmo que retienes. Si retienes, es que no vale la pena.

 

«Recibimos lo que proyectamos»

Si no me quiero, no me querrán. Si no me respeto, no me respetarán. Si me trato en el último sitio, si la otra persona siempre es antes que yo, así harán conmigo. Es curioso ver como las personas que más piden amor o más lo buscan, son las que menos se quieren y mientras siguen buscando fuera, lo que deberían construir por dentro, siguen no encontrando nada.

No es casualidad que haya gente que siempre se encuentra el mismo tipo de relaciones. Personas que no las tratan bien, personas que no las quieren de verdad, personas que les faltan al respeto…, encontramos lo que hacemos con nosotros mismos. Ya te estás faltando al respeto si aguantas según que situación, así que no puedes esperar que la otra persona te respete. Míralo des de el otro lado; ¿crees que alguien que se quiere estaría con alguien que no le trata bien? ¿Las personas con confianza, autoestima y seguridad (no de apariencia) piden amor, suplican o se ponen las últimas en todo? No…

¿Porqué luchas? ¿Por cuál relación? ¿A qué te estas cogiendo? ¿Qué estás perdiendo?

 

«No busques fuera lo que solo puedes encontrar dentro» 

Si te pierdes a ti, pierdes todo lo que puedes tener, si tú te has perdido, no puedes retener nada. Porqué la base principal dónde podrías retener, dónde podría asentarse la relación, esa base que eres tu mism@, no está.

Es siempre esta mala practica, de empezar la casa por las flores del jardín. Que los demás me valoren no hará que me valore yo, que los demás me quieran no hará que me quiera yo. Tu eres quien tiene que valorarse, amarse y querer para así encontrar personas que te valoren, quieran y amen.

 

«Cuando el amor se acaba, se acaba el amor, no yo» 

No nos debería dar miedo perder la pareja. Nadie es necesario para nadie, nadie es una necesidad. Nadie es mio ni a la inversa, no nacimos cogidos de la mano de ninguna pareja, había vida antes de conocer esa persona y la habrá después.

Eso no significa que no quieras estar con alguien, pero alguien con quien encajes, con quien puedas crecer, una relación dónde puedas ser tú y que te aporte y aporte y tú puedas aportar.

Así que si te has perdido, si es tu caso, como siempre decimos con todo NO PASA NADA, simplemente toca recuperarse y reencontrarse. ¿Cómo? Empieza por dejar ir, dejar ir esa persona que con la que sabes que no quieres estar o que tienes que forzar para que esté. No tiene ningún sentido esforzarte para que alguien te quiera, ¿qué tipo de amor es ese? Es desamor hacia ti.

Dejar ir para cogerte a ti. ¿Qué te gustaba? ¿Qué hacías antes? ¿En que te has descuidado? ¿Qué has dejado de disfrutar?

Si te quieres, proyectaras y encontrarás personas, sean o no parejas, que te quieran. Y des de ese amor hacia ti mism@ tengas o quieras o encuentres o no pareja, tendrás y podrás gozar de la relación de amor más enriquecedora y sí necesaria para vivir bien, que es el amor hacia ti.

Ninguna relación vale más que la tienes contigo mism@, ningún miedo nos debe asustar más que el miedo a perdernos.

 

Coaching personal.

Gemma Pallàs Carceller.

 

 

 

SobreGemma Pallàs

Em dic Gemma Pallàs i em dedico al acompanyament d'adults i adolescents, per generar seguretat i confiança per viure sense pors.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *