On ets Paula?

coaching-vilafranca.jpgLa Paula no sabia on era, després de tants anys moguts per automatismes, sentiments descafeïnats, esperances, moments bons, moments dolents i petites il·lusions del dia a dia, ara als seus 45 anys, la Paula no sabia on era.

Un món nou, ampli, molt ampli, amb una llum blanca quasi fantasmagòrica, lluminós i sense línia d’horitzó, s’obria davant dels seus ulls. Si, se suposava que aquest món era el mateix món, el món no canvia mai, només els ulls que el miren. Però si no fos perquè ella sabia que era dins del mateix món i que no estava somiant, juraria que el que es desplegava davant d’ella era un espai completament nou.

La Paula no sabia on era. Fins ara ella sempre havia pensat que sabia que sabia. Creia que es coneixia bé, i que per tant, sabia el que sentia i sabia el que volia. Creia, creia, creia… Quantes coses havia cregut que ara no significaven res! On era ara aquella estructura de creences que l’havien sostingut durant tant de temps? Què seria d’ella i de la seva vida si ara no creia amb el que creia? Com podia no creure amb la seva pròpia construcció? Amb la seva pròpia vida?

Amb el trencament d’estructura tots aquells lligams forjats amb el pas del temps, nus, corda,  nus, corda,  nus…com si d’una filera de penes i glòries es tractés, lligams envellits pel desgast del sol i el vent havien desaparegut. Deixant a la vista un paisatge extens i clar, sobretot extens i clar.

No és que la Paula trobés a faltar saber on era, no és que trobés a faltar les cordes ni els nusos dels lligams malferits i desgastats, ni tan sols tota l’estructura que algun dia l’havia subjectada. És que simplement no podia deixar de contemplar i sentir embadalida aquella desarreladora i plaent sensació de no saber on era. Segurament per la mateixa estranyesa de la sensació, o per la novetat d’aquell sentiment o potser perquè per primera vegada, era tan immensament lliure que no sabia on era.

Principalment, el que més la confonia era el fet de ser lliure d’ella mateixa. Lliure del que ella havia pensat tant de temps que era ella mateixa. Com ja no creia el que havia cregut, com ja no creia que sabes res del que volia,  ni del que sentia, ni del que havia pensat, ara era intensament i irremediablement lliure d’ella mateixa. Simplement un cos, davant d’un extens no res, així era com se sentia.

Ara una Paula lliure i perduda de no saber, una Paula que si treia el cap per allà on feia mal començava a pensar que mai havia sabut, es disposava a afrontar-se al món.

Moltes coses li passaven per la ment. Era necessari saber qui era?, podria ser que no hagués estat mai realment ella?, potser simplement ara era una altra Paula?, podria ara davant d’aquella extensió tan clara dissenyar una nova Paula o portava dins seu marques tan gravades que evitarien la creació d’un disseny realment nou?

Com més s’enredaven els pensaments, més gran es feia la sensació de caure en un buit, com es comença si no saps on és el principi? Els pensaments de la Paula voleiaven sense aire, contundents i lents. Si els pensaments de la Paula poguessin tenir una forma, serien un elefant molt gran, un elefant cansat i confós, perdut com si tots aquells coneixements acumulats ja no servissin, un elefant pesat, que trepitja amb força, calma i fermesa.

El principi hauria d’estar al principi. Com era ella de petita? Aquí potser la Paula podria trobar veritats sòlides d’ella mateixa, veritats per construir quelcom en aquell espai tan lliure i que realment pogués creure d’ella.

Així va ser com la Paula, més o menys encertada, tot i acabar de fer 45 anys de número, va tornar als seus 6 anys. Allà on guardava els seus primers records, on el seu ésser era net, clar i tot el desaprès que es pot ser aquella edat. Amb 45 anys la Paula en tornava a tenir 6, i com si es tractés d’una nova oportunitat, una nova vida o un nou món, la Paula tornava a dissenyar-se, a pensar-se, a escoltar-se, a sentir-se i a mirar-se, per a més endavant construir lligams nous. Lligams nous que amb el temps tornarien a desgastar el sol i el vent, per poder sentir d’aquí a 45 anys més, quant en tornés a fer 45, que ja sabia qui era, que ja sabia que creia, que ja sabia què volia i sobretot, que ja sabia on era.

Gemma Pallàs

Coaching Retroba’t.

 

 

 

SobreGemma Pallàs

Em dic Gemma Pallàs i em dedico al acompanyament d'adults i adolescents, per generar seguretat i confiança per viure sense pors.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *