La Incertesa…”No sé què fer!”

Anuncis

Mai és suficient… Sóc perfeccionista.

zohre-nemati-486669-unsplash

Ets perfeccionista? Molt? Ho portes bé, o hi ha moments que et desespera?

Després d’anys veient diferents persones, al poc d’estar parlant amb algú és fàcil detectar si és molt perfeccionista.  Perquè en ressalta un tret molt característic, i és que les persones molt perfeccionistes són incapaces de donar-se permís, per sentir-se mai del tot bé amb allò que fan. És un tret, que en la meva experiència afecta sobretot a noies/dones (de totes les edats), tot i que no és pas exclusiu del gènere femení.

Les persones perfeccionistes són fàcils de detectar, perquè mai res és suficient per elles. Sempre ho podrien haver fet millor, sempre hi ha alguna cosa que no va anar com els hagués agradat, sempre hi ha una veu interior, que no les deixa somriure completament i sentir orgull, tranquil·litat i benestar per aquella feina feta, per aquella reunió, per aquell examen, per aquella conversa…

Cóm es genera el perfeccionisme?

El perfeccionisme es genera amb la pràctica social, familiar o personal de relacionar el valor i l’admiració amb la perfecció. És a dir, ens hem cregut la idea que “com més perfecte, com menys defectes té quelcom, més bo, apropiat, estimat i valorat ha de ser”. És probable (no obligatori), que de petits/es a casa ens felicitessin només per la feina molt ben feta, molt ben apurada, per aquell dibuix del qual no ens vam sortir de la ratlla… És probable que a casa alguna de les nostres figures d’aprenentatge (per tant d’imitació), també fos perfeccionista, que simplement sigui un tret de la nostra personalitat, o que haguem introduït aquesta creença a l’escola o en qualsevol de les altres interaccions socials.

Al trobar a casa, a l’escola o a les feines aquest comportament, hem anat confirmant la idea que allò que està perfecte, que allò que no té cap error, que aquell dibuix del qual no hem sortit de la ratlla, impecable i precís és digne d’amor i valoració, per damunt d’aquell dibuix del qual sí hem sortit de la ratlla, (per molt que també hi hem posat esforç per part nostra). Per tant, a la inversa, també hem anat aprenent que tot allò que tingui defectes i errors no serà tan digne d’amor, admiració o valor.

Aquesta idea, curiosament, no encaixa amb allò que és millor per a nosaltres, amb allò que és positiu pel mateix desenvolupament personal, ni encaixa amb la formació d’una autoestima sana. Per això si ets perfeccionista, és possible que per molt bé que et vagin les coses sempre pateixis d’una por terrible a fallar, equivocar-te, o a què algú o alguna situació inesperada se’t descontroli i derrueixi aquesta carcassa tan fràgil en la que sustentes la pròpia valoració.

La trampa del perfeccionisme:

Si pateixes de perfeccionisme, segurament ja t’hauràs adonat que l’origen de buscar perfecció en tot allò que fas, està en la necessitat o bé de buscar l’aprovació dels altres, o en la d’evitar possibles crítiques, judicis, humiliacions…(por al rebuig) o en la de tapar una baixa autoestima. (la idea no és fer-te sentir malament, tots tenim coses, i jo la primera! La idea és posar consciència perquè puguis començar a desgranar la situació).

Així és que si ets molt perfeccionista , és molt probable que també busquis el control, és a dir, que siguis una persona controladora. Ja que com pot sortir tot perfecte, si no ho tinc tot sota control oi? El problema és que darrere d’aquesta necessitat de controlar i de perfeccionisme, s’amaga una manca de seguretat, de confiança i tranquil·litat davant la vida.

No és d’estranyar, que si és el teu cas, pateixis de nerviosisme, ansietat o fins i tot, desenvolupis conductes obsessives. Ja sé que tots/es ho sabem i ens ho han dit mil cops “res és perfecte”, però a la vegada, se’ns ha ensenyat a valorar això que no existeix. I aquí està la gran trampa.

I perquè res és mai perfecte? Doncs perquè els extrems no existeixen, tampoc res és mai el màxim d’imperfecte. Segur que per molt malament que et vaguin les coses, sempre hi ha lloc per a aquella frase “podria ser pitjor”, oi?

Mentre no ho frenem, mentre no ens ho plantegem o fins que ens decidim a parar aquesta roda, ens anem acostumant a la “pujada d’autoestima dels èxits que anem acumulant”, una pujada d’autoestima que moltes vegades dura poc, i ens obliga a seguir perseguint més èxits, més reconeixement…

La qüestió és que et pots passar la vida perseguint la lluna en un cove, i sentint sempre una sensació de fracàs o de “no sóc suficient”…

 

Plantejat: perquè és millor el perfecte que l’imperfecte?

Ja sé que és difícil pensar les coses en contra de la direcció establerta, de la direcció apresa. Però ara imaginat, que haguessis crescut en una cultura, en una societat, on sé celebres l’error. En una cultura on sabessin que la imperfecció és l’espai ideal i necessari per generar aprenentatge i creixement personal, una cultura on alabessin els teus defectes, els teus errors, les teves ratlles fora del dibuix, perquè així, podries analitzar, pensar, millorar i utilitzar la creativitat personal per créixer com a persona i per aprendre a resoldre els conflictes.

Perquè, a què porta ser imperfecte, cometre errors, tenir defectes i ser fal·lible? Doncs (curiosament) a aconseguir allò que en el fons busquen les persones perfeccionistes. A l’autoestima, la seguretat i la confiança en un mateix.

 

Què fer si ets perfeccionista?

Doncs en primer lloc, felicitar-te per haver fet el primer pas, que és el de ser-ne conscient. Enhorabona! En segon lloc (no et castiguis per ser perfeccionista, en el fons és una actitud redundantment perfeccionista…) simplement accepta’t i reconeix-te aquesta característica. Com comentarem abans, tots/es tenim coses!, en tercer lloc, perquè no començar a alliberar-te i treballar-ho una mica?

Com? Equivoca’t! Busca petites coses, actes quotidians en els quals decideixis “permetre” la imperfecció. Poden ser moltes coses, pots començar per alguna cosa fàcil i pràctica, com deixar el llit per fer, fer una feina a mitges o equivocar-te expressament en alguna activitat… Perquè et dic això? Perquè aquests petits exercicis t’ajudaran a sortir de l’automatisme de valorar-te pel que fas i per com ho fas, per començar a valorar-te més per “qui ets”.

Si tens nens/es petits, adolescents o ja són adults (és indiferent) recorda que no és necessari que siguin perfectes per rebre aprovació, intenta no alimentar o crear en ells la “idea” que només són dignes de reconeixement i d’admiració si tot el que fan és perfecte. Recorda que si només valorem els altres quan tot és impecable, podem estar ensenyant a no estimar-se si s’han sortit de la ratlla, a posar sempre un “però” després d’un bon resultat, a no considerar-se “dignes de” perquè sempre es pot fer més, a accepta la falta d’afecte o aprovació si no són la parella perfecta, la filla el fill, la mare el pare o “qui sigui” perfecte.

Això significa que no hem de valorar l’esforç i la constància? Ni de bon trós!, significa que no ha de ser l’única cosa que valorem, ni en els altres ni en nosaltres. Significa que jo tinc tot el dret a estimar-me en tot el ventall de resultats que trobi en totes les coses que faci a la vida.

 

Moltes gràcies.

Gemma Pallàs.

Autoconeixement, pors i creixement personal.

.

Per què sempre em passa el mateix?

Necessitoajuda

Atrapat/da en el mal son de les repeticions?

Moltes sessions comencen amb una frase semblant a aquesta “No sé per què, però sempre em passa el mateix”. No sé per què, però sempre em trobo amb el mateix tipus de persones, amb el mateix tipus de feines, amb el mateix tipus de clients, amb el mateix tipus de treballadors, amb el mateix tipus de parelles… És habitual, que els obstacles se’ns repeteixin en el temps.

No us passa que hi ha persones amb les quals sempre us discutiu sobre el mateix? Si us ha passat, haureu vist que fins que no superem aquell conflicte, aquell desacord, aquell “tema”, cada vegada que hi ha una discussió anem a parar a la mateixa conversa que se’ns repeteix com un mal son.

De la mateixa manera, podem estar atrapats en diferents situacions, que se’ns repeteixen a la vida. Alguns exemples són: sempre m’emparello amb persones que no em tracten bé, sempre em trobo amb “caps” molt inflexibles, sempre agafo treballadors que s’aprofiten del meu negoci, sempre em topo amb persones tòxiques que m’empetiteixen…

De la mateixa forma que un tema conflictiu no superat, serà la conversa i el tema que sempre sorgirà a la llum a la mínima tensió, si jo no he fet l’aprenentatge necessari en la situació que sigui (laboral, relacional, personal…), se’m seguirà repetint contínuament aquella situació.

No es tracta de màgia, és que inevitablement creem les situacions conflictives que no hem après. Posem un exemple: imaginem que jo porto molt malament la soledat, i que com no gaudeixo d’estar sola, l’evito i busco estar sempre acompanyada. Inevitablement, si jo no sé estar sola, si no gaudeixo de la meva companyia i “necessito” dels altres per estar bé, el meu comportament serà tal (pot ser absorbent,  pot ser aclaparador, pot ser exageradament servicial i per tant de valorar-me poc, pot ser interessat…) que és molt probable que acabi provocant que els altres s’apartin i em quedi sol/a.

Si sempre em trobo amb relacions tòxiques, posem per exemple que sempre m’acabo relacionant amb amistats o amb familiars que s’aprofiten de mi, posem el cas que em demanen sempre favors i jo sempre estic allà per ells, sempre cuido i estic pendent de tothom, però en canvi, quan sóc jo qui necessita un favor o quan m’agradaria que fessin alguna cosa per mi, la relació no es reciproca. Fins que no aprengui que no passa res si no estic sempre allà per ajudar els altres, fins que no aprengui a posar-me en una situació de valor, això se’m seguirà repetint, perquè jo mateixa ho construiré.

Quin pensament necessitem canviar?

El que acostuma a passar, és que ens esperem a trobar aquella persona, que sigui bona i que no ens faci mal, sense nosaltres canviar res, sense  que nosaltres fem l’aprenentatge. Acostuma a passar que esperem que el món canvií, sense que jo canviï.

Si sempre estic amb parelles que em tracten malament, què faig jo que em porta a aquest fet?, què és el que permeto que no hauria de permetre?, amb què no em respecto que fa que obri la porta a persones així?  Si sempre em relaciono amb persones amb les quals després no hi ha reciprocitat, que faig jo per propiciar això?

És a dir, no esperem que de cop ens comencin a passar coses bones, que de cop les meves relacions siguin molt més positives, sense fer jo el canvi intern necessari que aconsegueixi que jo ja no atregui mai més aquella situació, que potser fa anys que sem repeteix.

Què podem fer?

Deixem de repetir la frase “és que a mi sempre…”. Anem analitzar la situació. Perquè sempre em passa això? Anem a la pregunta clau que ens ajudarà a sortir del bucle, PER A QUÈ em passa això. És a dir, què és el que no estic fent conscient de mi?, que no estic aprenent?, que estic evitant afrontar que fa que se’m torni a repetir sempre aquesta situació?

Potser evites dir que no els altres i per això sempre et trobes amb persones abusives, o evites quedar-te sol/a i per això et trobes amb parelles que no et tracten bé, potser evites dir el que penses i per això et topes amb clients poc compromesos, o et sents malament en el rol de “cap” i et trobes amb treballadors que s’aprofiten del rol de company…

Aquesta és sempre la part complicada, fer conscient el que jo faig, és complicat perquè quasi sempre és inconscient i fins que no hi posem llum, no podem buscar formes de modificar-ho. Busca quin és el teu “per a què”, posa un pla d’acció i trenca amb les repeticions. 

Allò que afrontem, allò que deixem de témer, allò que ja no pot afectar-nos, deixa de repetir-se’ns, perquè deixem de crear la lliçó a aprendre. Ja està apresa.

Coaching personal.

Gemma Pallàs.