Les Pors de l’adolescència.

mikail-duran-627683-unsplashRecorda la teva adolescència, és probable que tu també tinguessis por, és probable que et sentissis perdut i pressionat, com se senten una gran majoria d’adolescents.

Probablement vas viure una època de “decisions importants”, que per molts no són fàcils de prendre. Què estudiaré? De què vull treballar? On aniré? Què faré amb la meva vida? “Crisis d’identitat”: Qui sóc? Com sóc? Què m’agrada? Què se’m dóna bé? Què podria potenciar? Què m’aniria bé modificar? Què em fa feliç?… “Pressions Socials” on la nostra forma de pensar, les nostres creences i el com actuem, ja dibuixen unes conseqüències i un camí. Què s’espera de mi? Què esperen els de casa? Què se suposa que hauria de fer? Què està bé i què està malament?… i tot plegat en un moment clau en la formació de “l’Autoestima”, què penso de mi? Què pensen els altres de mi? Que m’agrada de la meva forma de ser? Què no m’accepto? 

Això que alguns adults ja hem passat i que molts d’altres encara podem estar passant, són algunes de les coses per les quals han de lidiar la majoria d’adolescents. No són preocupacions, situacions, ni decisions fàcils, però tampoc són insuperables.  Quasi tots ho vivim, i de tot això en surten moltes coses bones, com aprenentatges, experiències, vivències, fortaleses, capacitats, etc.

Aquí us escric una llista de les pors més típiques, perquè si les patiu, sapigueu que no sou ni els primers, ni els últims i totes tenen solució.

  • Por a haver-se equivocat amb l’elecció d’estudis.
  • Por a no saber què fer amb la meva vida.
  • Por a no tenir amics i no ser acceptat.
  • Por a no ser comprès per la família.
  • Por a no saber afrontar canvis i reptes nous.
  • Por a no ser estimat de forma romàntica.
  • Por a no complir les expectatives dels altres.
  • Por a no saber qui sóc o què m’agrada.
  • Por al ridícul i el rebuig.
  • Por a les responsabilitats.
  • Por a créixer.

 

Quin és l’error de molts pares, mares o adults?

A cops els que estan a càrrec de l’adolescent cauen en l’error d’estalviar-los” aquestes pors, aplanant el camí, apartant els obstacles i sobre protegint. Què no saps què fer? No et preocupis, no facis res. Que amb els amics no estàs bé? No et preocupis, queda’t a casa i ja està. Què et fa por apuntar-te a un nou curs, marxar lluny de casa, entrar al món laboral….? No et preocupis, jo ho disposo tot perquè no ho hagis d’afrontar…

Tot això el que fa és empitjorar les coses, i alimentar aquestes pors fins a fer-les massa grans per saber gestionar-les per ells sols/es, creant encara més ansietat, inseguretat i falta de confiança en les seves pròpies facultats i capacitats.

Per molt bona que sigui la intenció, les pors no desapareixen perquè algú altre em solucioni el problema.

Què podem fer com adults?

Doncs el principal (sapiguem fer-ho millor o pitjor) és tenir-ho en compte. Fer memòria i tenir en compte què van suposar totes aquestes pors en la nostra adolescència. És poder dir-los: “puc entendre pel que estàs passant”, “sé que pot ser dur”, “tinc la confiança que aconseguiràs superar les coses que et preocupen”, “i estaré aquí sempre que ho necessitis”.

Entendre no significa organitzar-li la vida al meu gust. Jo puc tenir una opinió sobre el que crec que és el millor per ell/a, sobre el que ara (des de la meva perspectiva), crec que hagués estat el millor per a la meva adolescència, i sobre com crec que hauria d’actuar, però en última instància ningú està en la ment de ningú altre, i jo no puc decidir què li agrada més, a què ha de dedicar la seva vida laboral, o què és el que el/la fa feliç.(a més hem de tenir en compte que ell o ella farà les coses des de la seva forma de ser, no la nostra).

Per tant, el que podem fer és donar suport des de la distància i el respecte. Aconsellar sense trepitjar la seva expressió, protegir sense reduir la llibertat, l’aprenentatge, o l’experiència i sobretot dipositar confiança, responsabilitat i seguretat sense culpar (veus?, és que no ho fas bé!) o victimitzar (ai pobre que tot li surt malament)…

Al final ningú és perfecte, i tampoc és tracta de ser pares o mares perfectes, simplement un petit canvi, un “adonar-se” de si fem alguna cosa contraproduent i modificar-la, ja és un gran èxit.

 

Recordem que tant adults com adolescents, tenim pors, i NOMÉS ELS VALENTS TENEN POR.

Gemma Pallàs.

Coaching per adolescents.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s