Quatre comportaments molt típics que hem anat passant de generació en generació i que potser no ens hem plantejat si realment tenen l’efecte que nosaltres volem.

– Utilitzar la frase «perquè si». Tots necessitem raons i arguments per entendre que allò que fem, ho fem amb un perquè i amb un per a què. És la forma de motivar-nos a fer-ho i de fer-nos sentir implicats amb allò que fem. El mateix passa amb els nens i els adolescents. De quina manera desenvolupem les coses que fem perquè sí, perquè toca, perquè és una ordre amb comparació amb aquelles per les quals entenem la seva finalitat? Adults, adolescents i petits necessitem entendre el per a què de les coses.

– Assolir objectius sota l’amenaça del càstig. Pot semblar molt eficaç però obliga als pares a passar-se la vida amenaçant (amb l’efecte negatiu que això té) i als fills a fer les coses per obligació i por. Si voldríem que es recollís l’habitació, què en treu ell de recollir-la? Què en traiem nosaltres? Si l’habitació neta en si no és cap benefici, podem utilitzar la imaginació i la creativitat per utilitzar un sistema de premis en comptes d’un sistema de càstigs. Al cap i a la fi els dos s’han d’acabar portant a terme i la diferència entre portar a terme un càstig o un premi és gegant en la relació entre pares mares i fills.

– Ocupar el temps lliure dels nens o adolescents amb coses que no volen fer. Fem memòria, que vam aprendre d’aquelles extraescolars que fèiem obligats i que no ens motivaven gents?, realment vam aprendre alguna cosa en aquelles 4 o 6 hores setmanals? És possible que simplement escalféssim la cadira i intentéssim distreure’ns amb la mínima mota de pols?
Les coses que aprenem i recordem amb el temps són aquelles que hem gaudit fent, són aquelles que hem escollit fer i que ens han motivat. Quan les coses es fan per força és més probable que els i fem la creu i els hi agafem mania. Per tant, per a què obligar a aprendre si així no està aprenent?
Si pensem que aquella extraescolar és necessària per al futur dels nostres fills és millor que aquests prenguin la decisió d’aprendre-la quan realment ells considerin que és important pel seu futur, que no pas perdre un temps valuós que podrien passar aprenent una altra cosa que els motivi.

– Convertir les accions en identitats. Jo sóc dona, caucàsica, dretana…i això forma part de la meva identitat. Però no forma part del meu ésser ser ximple, impuntual, un desastre, vaga, inútil, dolenta…
És a dir, Quant posem el verb ÉS o ETS davant d’un acte com «ets impuntual», creem sense donant-se compte que aquella persona identifiqui que la impuntualitat forma part de la seva identitat i no pas que és una acció que avui la pot desenvolupar i demà no. Estem fent creure que no és una decisió com ho són totes les accions, sinó que és una imposició que bé amb la seva essència.
Per tant no ens sorprenguem si un nen es comporta contínuament malament quan nosaltres li repetim cada dia que és dolent, simplement ha entès que el ser dolent forma part del seu ésser i no pas d’una decisió que ell pot prendre.
És més llarg però també més saludable substituir el «ETS» pel «ET COMPORTES DE MANERA».

El millor de tot és que totes les coses es poden canviar i hàgim fet el que hàgim fet, el passat és passat i podem construir el futur que volem per a nosaltres i els nostres.

Coaching Retroba’t

Coaching Personal i Adolescents, Vilafranca del Penedès.