A la recerca de la felicitat perduda.

felicitat-coaching

Naixem sense preocupacions, segurament molts de nosaltres podem recordar una infància agradable, tranquil la i feliç.

Però després comença un dels nostres grans problemes, i és que t’eduquen. Fins ara no necessitaves res més que ser tu mateix/a, no necessitaves més que existir per rebre amor i afecte dels teus pares, de familiars i amics que et rodejaven, no necessitaves res més per sentir-te viu, per ser estimat i feliç. Però un cop comencen a educar-nos, comencem a fer nostres, les mateixes creences i idees amb les quals també van educar els nostres pares:

No!!! No pots ser feliç només sent tu mateix/a, per ser feliç necessites aconseguir diverses coses: 

Necessites ser estimat per la gent, necessites treure bones notes, necessites diners, necessites una persona amb la qual compartir la vida, necessites tenir èxit laboral, necessites mantenir-te guapo/a i jove, necessites tenir admiració, necessites rodejar-te de coses cares i boniques, necessites destacar per damunt dels altres… perquè si no, no seràs feliç.

Així ens ensenyen que la felicitat la trobarem en “les coses i les persones” que aconseguim, i com el “tenir” no és mai estàtic perquè la vida canvia contínuament, és quan creem l’afecció, el conegut “apego” (no puc perdre això si vull ser feliç), la possessió (això és meu i no puc permetre que ningú m’ho prengui), la necessitat (quan aconsegueixi això i allò ja seré feliç), l’angoixa (he de mantenir aquests “tenir” a tota costa), i la por (i si no ho aconsegueixo mai?).

Afecció, possessió, necessitat, por i fins i tot desesperació, són les emocions amb les quals convivim contínuament. Perquè clar, i si ell et deixa? I si et fan fora de la feina? I si al final no tens èxit?. La sola idea de perdre allò en el que hem dipositat la nostra felicitat, els nostres esforços i les nostres il·lusions, és tan punyent que aguantarem i farem el que faci falta per aconseguir-ho i retenir-ho.

Així és com la vida es converteix en la presó d’una preocupació constant. Preocupació pel llocs de treball, preocupació pel quedar bé i així tenir més persones al voltant, preocupació perquè aquella relació no s’acabi o per tenir una relació, preocupació per adquirir aquella propietat… la vida acaba sent una cursa d’obstacles per tenir coses i persones.

Arribant a la contradicció que s’esdevé de tot això “Si fa falta serè profundament infeliç, per aconseguir ser feliç”.

I som-hi a anhelar coses: quan ho tingui seré feliç!!, i a angoixar-nos per retenir-les: si em deixes, em moriré!!, som-hi a desenvolupar afecció i dependència i a conviure amb por que alguna cosa canvií.

Si ho penses bé és tot una bogeria, una trampa mental de la qual no podem sortir fins a ser-ne conscients.

Des d’aquesta manera d’entendre la vida no hi ha espai possible per la llibertat (mourem, canviar, deixar anar, sortir, començar coses noves…), per la tranquil·litat, per la pau mental, per la serenitat, i inevitablement, no hi ha espai per la felicitat.

I això significa que no hem de lluitar per res, ni voler aconseguir res? No, ni de bon tros!, és lógic, normal i (opinió personal) crec que justament és el que li dona sentit a la vida buscar la realització personal i el camí mentre busques. Feines on puc ser jo i desenvolupar els meus valors, projectes personals, desenvolupar passions, amistats, parelles, fills, familiars que em sumin, viatges, … Però sense perdre el fil, sense desconnectar de l’origen i el motor de la meva felicitat, que no està en cap lloc més que en mi mateix.

A cops per entendre millor és bo fer la reflexió a la inversa:

Hi ha persones que són felices sense parella, sense èxit laboral, sense grans coses materials..etc? Si. Si la felicitat estigués en “coses i/o persones” això seria possible? No. Això significa que si aquestes persones troben algú amb qui riuen, comparteixen, connecten i se senten feliços, una feina que els encanta i els apassiona, la casa dels seus somnis…no intentaran estar amb ell/a, aconseguir la feina o comprar la casa? No tindria cap sentit!

Però si mai perden aquesta persona, aquesta feina, aquest “el que sigui”, saben que poden tornar a ser feliços, que depèn d’ells. I si han desaprès del tot aquesta idea  “en tenir està la felicitat”, mai retindran (per exemple) una persona que ja no vol estar amb ells, una relació que ja no funciona, una feina que no els omple…

Que trist i que bonic quan te n’adones. No és que de cop deixis de fer les coses que feies, és que les fas des d’una altra perspectiva, des d’una altra emoció, amb una tranquil·litat i una pau interior que abans no tenies. És com que deixes de córrer contra corrent, d’aixecar pedres a veure si està allà la sensació de felicitat que busques, és com que et pares, respires, t’abraces i comprens que no necessites res més, ja pots ser lliure i feliç.

Coaching Personal

Gemma Pallàs.

About Gemma Pallàs

Em dic Gemma Pallàs i em dedico al acompanyament d'adults i adolescents, per generar seguretat i confiança per viure sense pors.

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: